El fumadors s’han fet amos dels exteriors de bars i cafeteries. Amb una manta, estufa elèctrica o de gas desafien les baixes temperatures. Els amos -que no volen perdre clients d’or en moments crítics- han aguditzat l’enginy conciliador dels dos bàndols i no ser víctimes de la llei antitabac. La crisi no permet el desafiament legal i pagar multes. Així tots contents. Clientela interior sense fum, mentre els impertèrrits addictes a la nicotina poden alternar el cafetó amb el cigarret, fora.La solució sembla definitiva, però, no, és temporal i estacional. El bon temps en serà el culpable. Qui no li agrada el solet d’una terrasseta per fer el vermut a l’empara del caliu primaveral o estiuenc? De qui serà l’espai privilegiat exterior, aleshores? Tindrà més drets adquirits, ¿el sofert fumador hivernal expulsat del recinte tancat o la majoria no fumadora? ¿Sorgirà una guerra d’espais, o s’abolirà el tabac per avorriment i marginació social? Tal vegada, ¿s’haurà d’inventar el tabac virtual, sense fum, si el cigarret vaporitzat o electrònic no satisfà per deixar l’addició definitivament? Distàncies exteriors i locals públics prohibits ja són motiu controvèrsia ara. Amb els conflictes que estan per arribar, la llei haurà de tornar al taller de reparació. ¿Caldrà anar més enllà i encerclar el camp de l’alcoholisme? Si és nociu per a la salut i té un cost econòmic a la sanitat pública, no falten arguments per posar unes fronteres –com la droga- amb una llei semiseca. Segurament que tampoc li interessa a l’Estat tal aprimament d’ingressos.
No puc entendre l’abast del drama de l’abstinència tabaquera perquè sóc un fumador fracassat de jove. Amb pipa, filtre o sense, amb tabac ros, de sabor menta o negre, tot va ser endebades. No saps fruir de l’aroma, em recriminaven els amics. Beneïda ignorància. Per això se’m fa difícil valorar l’esforç dels conversos, si ho fan per la salut pròpia i aliena, a qui agraeixo. La vida no té preu malgrat la renúncia de petits o grans plaers.
Ramon Mas Sanglas -21/1/2011
No puc entendre l’abast del drama de l’abstinència tabaquera perquè sóc un fumador fracassat de jove. Amb pipa, filtre o sense, amb tabac ros, de sabor menta o negre, tot va ser endebades. No saps fruir de l’aroma, em recriminaven els amics. Beneïda ignorància. Per això se’m fa difícil valorar l’esforç dels conversos, si ho fan per la salut pròpia i aliena, a qui agraeixo. La vida no té preu malgrat la renúncia de petits o grans plaers.
Ramon Mas Sanglas -21/1/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada