La ciència política és l’art de saber governar bé. Els criteris d’actuació són múltiples i divergents com a ciència subjectiva i humana. També les virtuts democràtiques són difícils d’aplicar quan les mesures a prendre són impopulars i restrictives. Els ulls escodrinyadors del ciutadà no perdonen fàcilment les errades polítiques del passat, si les rectificacions del present no són les més avinents. Saber interpretar la voluntat de les urnes sense febleses sovint posa en joc els interessos de partit. Són tan imprescindibles?Donem cent dies de gràcia per jutjar el nou govern català. Amb tres mesos no esperem miracles quan els recursos econòmics disponibles són quasi nuls. No ens enganyem. Esperem millores en el benestar social i personal més que proclames retòriques d’identitat. Doncs, assumim la realitat. Any nou i govern nou amb tarifes noves. De fet és el regal d’estrena de cada any i molt per sobre del cost de la vida. Enguany hi tenim l’afegitó de la cruesa d’una crisi en ple equador, que cap govern en la corda fluixa amaga sota l’ala. Ans el contrari, s’hi refermen –fins a cinc anys vista- per justificar les congelacions salarials, les reformes a la baixa i les apujades de preus per restablir les balances del dèficit públic estrepitós.
Respectem, d’entrada, la llibertat d’acció del líder català votat per majoria. ¿Per què tanta polseguera interna pel nomenament d’algun conseller qüestionat o pel discurs autonòmic de cap d’any, a nivell espanyol? El prejudicis són més propis d’una societat immadura. Si el poble ha demanat un estil i rumb polític diferents, hem de veure en positiu les innovacions puntuals que no calen gran debat parlamentari, com la supressió del codi ètic dels mossos, canvis en la velocitat variable del 80Km/h, regulació de la setmana blanca escolar poc consensuada. Si fem rebombori de tot procés canviant qüestionarem el vot democràtic. Si donem crèdit a les veus espanyolistes fora de to per reclamar uns drets històrics de nació, perilla el nostre poder a decidir. El silenci polític és el pitjor enemic quan cal parlar. El diàleg, malgrat amb aspresa i fricció, ha de ser transversal, trencant els motllos enquistats de submissió indeguda. Un partit nacionalista guanyador no ha de ser boicotejat dintre ni fora de casa. No són formes d’entesa les sentències desestabilitzadores del Tribunal Superior contra la llengua vehicular escolar consolidada i la garantia de cohesió social durant trenta anys. Quelcom li falla al nostre sistema institucional estatal i autonòmic que urgeix revisar sense embuts atàvics.
Al president de la Generalitat li ha arribat l’hora de les decisions valentes amb el seu equip. Li caldrà ser conspicu per encertar i ser decisiu. Si tinguéssim la cultura de la consulta com a norma d’ús, el govern disposaria del millor aliat en els moments difícils, el poble. No és així. La consulta vinculant és indici de rebel•lió i no signe de democràcia territorial. Suïssa, per exemple, cada cantó vota les seves qüestions comunes importants, a part de les eleccions federals periòdiques. És la praxis vivent de les majories. Nosaltres ho encomanem tot al polític, gens proper, que després ens carreguem. La saviesa del bon fer hauria de ser la collita i suma de la maduresa, la tolerància i la justícia compartides. Invitem i desitgem als nostres governants en aquest any d’incertesa econòmica que aprenguin a comptar, preguntar i escoltar als ciutadans a qui serveixen. Que es trobin les mans esteses de l’oferiment i la confiança de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 3/1/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada