Plurinacionalitat i multilingüisme

Per patriotisme exaltem les herències culturals diferents del país i per raons polítiques en reneguem molt sovint. La conveniència partidista no ens fa imparcials. Un exemple recent, l’ús de les quatre llengües cooficials estatals en la Cambra del Senat. Si és la institució de representació territorial i autonòmica per definició constitucional, el català, l’èuscara i el gallec tenen el mateix dret d’ús públic que el castellà. Criteri que no comparteix l’ala més conservadora, al•legant un cost traductor innecessari en temps difícils. Una excusa per amagar el disgust de la pèrdua del monopoli lingüístic. La conquesta de la cooficialitat pràctica de les tres llengües minoritàries ha estat un signe democràtic, després de tants anys de discriminació.

La despesa addicional de 12.000 euros per sessió és una conseqüència de l’important dèficit lingüístic dels nostres polítics. A excepció de l’èuscara -d’arrels històriques molt singulars- , el català amb les seves variants i el gallec, són germans del castellà, d’origen romànic. Quasi bessons. Com a delegats del poble espanyol tots aquests senadors haurien d’entendre, almenys, els tres idiomes, -ser trilingües passius- sense necessitat de traducció simultània. El luxe d’un servei auxiliar hauria d’anar a càrrec de les seves nòmines i no dels contribuents, excepte el cas basc. En les comunitats bilingües s’exigeix a l’alumnat un nivell idèntic de les dues llengües on conviuen als 16 anys. Els senadors han de conviure laboralment en un entorn plurilingüístic, representen quatre nacionalitats diferents i tenen dret a expressar-se en el propi idioma sense que la resta ignorin què diuen.
Anant més enllà i en un món globalitzat culturalment, un polític no hauria de sortir de les fronteres nacionals sense dominar l’anglès, almenys, llengua estrangera escolar també obligatòria. Doncs, a nivell nacional, és vàlid el mateix criteri respecte els idiomes constitucionalment reconeguts. Es demana un grau mínim de comprensió, no escrit o parlat. És insuficient la cultura del polític actual –a més de les seva especialitat professional- , sense una base políglota adaptada al seu status laboral i marc geogràfic. Sense ànim de polèmica, als nostres governants els convé un reciclatge lingüístic per trepitjar Europa solets, com a la majoria adulta de la seva generació. Si al professor universitari se li exigeix un coneixement determinat de la llengua autonòmica, ¿per què no avaluar el bagatge idiomàtic de cada aspirant polític abans d’allistar-se com a candidat al Senat i en general?
En una Espanya plural hi cap tothom. En una Espanya només castellana, s’exclouen 10 milions d’habitants de tres nacionalitats històriques, que poden sentir-se o no espanyols per dret. Obligar a parlar tots el mateix idioma és postergar la resta fins l’extinció. ¿Per què no s’accepta de facto el multilingüisme començant pels dirigents del país? Això és talla i solvència. A més solidesa cultural menys dispendis en personal auxiliar.
Ramon Mas Sanglas – 22/1/2011