La crisi demana nou sindicalisme

Les sorpreses reformistes del govern porten els sindicats a la confrontació permanent. Els seus afiliats, a la baixa, estan en progressiva indefensió. Quina és la vertadera funció sindical del segle XXI? És una força social prou representativa i amb poder negociador? Quin percentatge de treballadors donen credibilitat a la seva intermediació per pactar reformes laborals eficients?

Quan va néixer el moviment obrer contra el capitalisme ferotge del s.XVIII-XIX, al bell mig de la puixança industrial, els treballadors -massivament i com a classe assalariada- tenien consciència de les seves reivindicacions. Existia vocació obrera sindicalista, perquè els greuges comparatius eren de jutjat, quan aquests no existien. Les dialèctiques dels portaveus enfront els patrons sense escrúpols eren recolzades sense divisió d’opinions. És així, arreu d’Europa, com el proletariat va obrir-se camí amb sang i llàgrimes. Les conquestes horàries i els drets salarials pactats van forjar una societat menys esquinçada i heterogènia. Les classes socials paupèrrimes és van vestir amb més humanitat sense tractes de favor. Va ser la unitat del proletariat qui va imposar la justícia del mínim benestar.

Els darrers avatars de la història espanyola -la guerra civil i el llarg postfranquisme- , van soterrar molts avenços i anys de lluita. L’únic sindicat vertical reconegut durant més de quaranta anys va sotmetre la legislació laboral al règim polític. Afortunadament, la transició democràtica va obrir pas a la pluralitat ideològica treballadora postergada i la vida sindical va tornar lluir la vocació negociadora en tots els convenis sectorials. Avui, la seva credibilitat està qüestionada pel desencís obrer, el tancament d’empreses i la lacra de l’atur, fruit de la crisi i l’especulació, que govern i sindicats no van pal·liar i aturar a temps. Els delegats sindicals joves esquiven el càrrec, si poden. Els lideratges no poden reduir-se a la mera captació del vot electoral o al pagament de la quota d’afiliació. La desafecció creixent, ¿ha minat l’essència de la classe proletària i està cavant la tomba definitiva del futur sindicalisme?

La força unitària de la vaga ha decaigut. És aïllada, de compromís, inútil pels seus fruits i arriba tard, quan la llei està feta. La vaga, -el lladre del bocí de pa- , que nouvinguts i autòctons busquen en la taula de l’empresari compassiu. Per això perd adeptes. L’estómac no admet raons i és submís. El neoliberalisme –versió moderna del capitalisme- està destruint el benestar social universal. El frenesí per tenir més, quedarà novament pel ric. Les distàncies amb el pobre tornaran a ser ben definides, si el mot consens no entra en el mateix diccionari d’immediat.

Es demana una reforma liberal del dret de vaga. ¿Serà la porta oberta per perdre el sindicalisme de classe? El sindicat està quedant desautoritzat –descafeïnat- als ulls empresarials. S’ha vestit d’excessiva burocràcia per culpa del subvencionisme fàcil, com els partits polítics. S’imposa una restricció interna del personal sectorial i administratiu per salvar el pendent cap a l’abolicionisme. En moments delicats, la confiança del treballador es recupera només amb l’exemple. No són els jubilats actuals els clients directes del sindicat, sinó l’obrer en actiu i a l’atur. No vulgueu polititzar temes diferents i confondre l’usuari d’un i altre sistema: les pensions i els drets laborals, que repercutiran en el futur pensionista.

Ramon Mas Sanglas- 10/1/2011