Eleccions d’una transició pendent

Busquem canvis positius i perdre de vista la crisi. Sense mirar el color polític. No serà fàcil. Ens espera una legislatura de continuisme sotmesa a l’oligarquia d’uns partits, llistes dels coneguts. A estructures velles, mecanismes governamentals clàssics, fins no arribi una llei electoral oberta i la reforma constitucional referendada. L’espera de la segona transició portarà més apatia i allunyament que originalitats. La solució definitiva és estructural, no política. Ha de néixer el model democràtic simplificat en persones i honest en conductes. Que doni feina o faciliti crear-la i trobar-la. Quin partit actual reuneix aquests requisits per damunt dels seus interessos? Els antecedents i prejudicis dels polítics en circulació ens omplen de dubtes, incertesa i temeritat. Apostar per quatre anys és un joc d’atzar. La promesa d’avançar els comicis ha obert el cel a l’oposició, un regal de loteria. Vet aquí la mentalitat feble d’un sistema que veu les eleccions com el premi d’uns quants i no l’obligació de millor servei públic. Una part del poble decidirà –poc més del 50%- sobre el futur del país. Mentre la participació escassegi tant, la delegació rebuda en les urnes serà abusiva, amb les conseqüències de la corrupció per falta de control d’una majoria votant exigent. La gran representativitat és l’única força d’un govern.
Rajoy demana un mandat clar als espanyols, és a dir, una majoria absoluta. Que no hagi de pactar amb ningú per fer i desfer. Vol un govern –si guanya- , "creïble, previsible i solvent", instal•lat sempre en "la moderació, el centre, el diàleg, la veritat, la responsabilitat i la transparència". Pot oferir tot això el Partit Popular arreu de la geografia espanyola? Hem estat testimonis de la seva actuació com a partit opositor més de set anys i del servei minse per sortir de la crisi. Aportarà ara totes les panacees callades? Si no sap convèncer amb un programa molt explícit la sorpresa pot ser significativa el 20-N. El votant no ignora les qualitats i febleses del candidat popular. Per contra, queden per desvelar moltes incògnites de l’aspirant socialista malgrat els entrebancs com a mandatari actiu. Més que persones, el poble vol realitats de programes decisius –que castigui poc als desafavorits- per sortir del pou econòmic i laboral.
Centralisme polític o més aperturisme autonòmic. Serà el camp de batalla per enfrontar o guanyar la simpatia del nacionalismes perifèrics. Si per a uns el remei és replegar concessions autonòmiques i per altres és completar transferències, ¿tindrem dues visions irreconciliables envers la crisi financera? La solvència és la combinació del diàleg, la transparència i la responsabilitat governamental, tot embolcallat d’exemple personal. És la ciutadania qui aprova l’èxit o recrimina el desencert amb el vot. La bipolarització PSOE-PP sembla l’únic destí. No és el cas a Catalunya i el País Basc, on els nacionalistes podran ser decisius a Madrid, sense una majoria absoluta. Els indignats han obert portes de reflexió. Unes cap a la segregació i d’altres envers la reestructuració aglutinadora de la nació.
Com no pot ser d’altra manera, l’eix programàtic serà la superació de la crisi, de la morositat i l’endeutament. A costa de qui i de què? Si la maquinària del Senat i el Congrés continuen inamovibles les solucions seran pals a l’aigua. Si el protagonisme s’estanca en la casta política només canviaran de lloc els personatges del mateix engranatge i la burocràcia seguirà essent estèril. La paraula “retallada” agafarà més cos en parlaments i consistoris a costa del contribuent, enlloc d’eliminar o reduir corporacions innecessàries. La ruleta de la fortuna o del desencís ha començat a rodar. Bona sort a tothom.
Ramon Mas Sanglas – 1/8/2011