Els poders de les crisis

Per instint apartem de la nostra vida el que costa i contradiu els interessos personals. Per això odiem les crisis amb tuf de retallada i nous impostos. Totes estan teixides de contratemps i revoltes col•lectives més o menys llargues i virulentes. Però totes s’han superat. Com? Amb la recepta de l’optimisme i a base de posar-s’hi el coll. Uns més que d’altres. Aquesta aportació d’esforç discriminat fa que variï la intensitat i la durada de cada transició. Les batzegades de la recuperació poden ser profundes, mai perpètues.
Les crisis no neixen soles. Estan provocades. Tenen causes remotes i personatges que mouen els fils per fer efectives les conseqüències a nivell mundial i territorial. D’aquí les diferents magnituds, les situacions geogràfiques de cada tsunami econòmic i els ritmes diversos de recuperació. Són com poders de la naturalesa manipulats per l’home amb visió limitada del futur, que desestabilitzen la societat canviant les estratègies polítiques i macroeconòmiques. Crisi, etimològicament, es canvi, favorable o pejoratiu. També és sinònim de jutjar i decidir encertadament a l’hora de prendre un criteri. No ho entenem així quan vivíem en els cims de la bonança. Només ens sentim les víctimes si patim l’estretor de les restriccions imposades.
Sembla absurd buscar les virtuts de la crisi negativa. Les té. Ens fa revisar el disc dur de la vida social i personal. Ens obliga reclassificar els esquemes mentals desordenats i posa cada xip al seu lloc com fa l’ordinador. Fem neteja d’allò prescindible i endrecem casa nostra de les inutilitats. Entrem menys trastos que la reducció salarial no ens permet i valorem més el què tenim. Hem d’agrair la visita de la senyora crisi de tant en tant, sense agafar-li gran estima ni conviure amb ella. Malauradament, no és l’amiga de tots. El capitalisme la coneix poc o d’esquitllada. La fa fora quan ensuma les seves flaires. Costa més vacunar als rics en èpoques dolentes. Passen de l’epidèmia general vivint en paradisos aliens als mortals de trinxera. No per això estan immunitzats, ni es lliuren de la seva hora final.
Canvien els polítics, les ideologies de govern alternen, però sempre juguem al mateix: al repartiment del benestar. Juguem a tenir més, no a ser més. El poder abusiu sobre la possessió ens desequilibra i necessitem de les crisis periòdiques per mantenir-nos a ratlla. No hauríem de qualificar de bon governant qui ens ho facilita tot, sinó qui ens ho racionalitza sense perdre els valors. En sabem molt de l’ utopia de la igualtat, mentre els humans ens devorem mútuament. Tots som responsables de gestionar el poder de la crisi per no dilapidar l’herència rebuda i deixar sense recursos les generacions joves.
Complicitat i actuació justa es disputen la convivència. Un govern d’excel•lència ha de ser plural perquè la societat ho és. Espanya amb més raó per la dispersió autonòmica. La uniformitat no sempre és més eficaç. Quant més apropament al ciutadà més confiança i control econòmic. Eradicar la misèria d’una crisi no es pot fer per decret, sense consens en les mesures, ajustades a les possibilitats de cada contribuent. Com no defraudar al fisc? Amb la inspecció propera a la recaptació. La proposta d’un pacte fiscal autonòmic no és gens descabellada. Seria la millor manera d’agermanar la solidaritat entre rics i pobres per proximitat. Les perspectives centralitzadores del nou govern no semblen gens esperançadores, quan els catalans ja portem un any picant pedra, reclamant els deutes pendents i buidant les butxaques. El poder de la crisi, ¿s’apoderarà també del poder i drets de la democràcia?
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2011