El nou govern ignora la pluralitat d’Espanya

El Partit Popular arriba al govern més per la feina mal feta dels socialistes que per la convicció ciutadana d’un programa redemptor, per desconegut en campanya. Canviarien els resultats de les urnes després del discurs d’investidura? La credibilitat va lligada als fets i aquests, a les possibilitats reals. Primer, s’imposa complir el mandat europeu de tapar el dèficit espanyol esperpèntic, a costa del què sigui. Després atendre als de casa, quan i com es pugui, ens ha vingut a resumir Rajoy. Fins el dia 30 de desembre no sabrem la lletra menuda dels seus plans per decret llei. La promesa de no apujar impostos i l’ IVA saltarà pels aires ben aviat. L’actualització de les pensions serà l’única partida amb noves inversions per al 2012. Les víctimes, una vegada més, els funcionaris públics i els afortunats treballadors que encara tenen feina. Els tres eixos reformistes queden centrats en la disciplina pressupostària per superar el dèficit nacional, el sanejament del sector financer amb menys dispersió i les reformes estructurals i laborals per ser més competitius i productius.
L’Espanya plural ha passat desapercebuda. Es reafirma per activa i passiva la homogeneïtzació nacional amb formes concretes: unitat educativa (bilingüisme-trilingüisme) i sanitat centralitzadora. Torna l’enyorança de les grandeses del passat? La crisi no està renyida amb la diversitat autonòmica i les solucions més adequades per sortir-ne amb consensos singulars, com seria un pacte fiscal, ja aparcat. Ni una paraula, tampoc, sobre el contingent migratori del país. La majoria absoluta no dóna dret a una política pura i dura, caigui qui caigui, per tal de dissipar el núvols negres i conservar l’honorabilitat als ulls europeus. Si el ciutadà veu una reestructuració de les administracions inútils i duplicades, una restricció en Parlaments i Consistoris, una supressió de legions d’assessors prescindibles, l’eliminació de sous vitalicis i prebendes polítiques petrificades, abans que sacrificar als mileuristes, entendrà que li arriba el seu torn auster, si encara continua la crisi. A l’ inrevés, no. Començar pel feble és injust per innocent.
El més sorprenent, en declaracions del mateix nou president, la confiança cega en la ciutadania. Les noves mesures seran “entendidas y aceptadas”. Que no sortirà al carrer si comencen a veure els fruits –la reducció de l’atur- d’aquí mig any. President, comprensió i acceptació no van lligades a la majoria de les urnes, ni aporten cap solució ràpida i màgica. S’oblida d’un condicionant clau: que les retallades recaiguin sobre totes les classes socials de manera proporcional a les rendes. És a dir, que la reforma fiscal sigui una prèvia a la reforma laboral o paral•lela. Qui li garanteix els efectes positius de les tisorades d’aquí uns mesos i la contenció d’una societat treballadora cansada de tanta crisi? El pessimisme podria ser caòtic si no arriba una sortida a mig termini. Es repetiria el cas italià i grec: l’entrada de tecnòcrates per imperatiu europeu a dit o per consulta popular - inaudit fins ara- , degut a la urgència. El servei de tècnics imparcials es va fent imprescindible per gestionar els governs. Les ideologies partidistes s’han de doblegar als requeriments dels savis per salvar les economies.
Per escurçar temps i en nom de l’eficàcia, ¿pensa utilitzar la majoria parlamentària monocolor, sistemàticament, creant dreceres legislatives? Sembla humà demanar comprensió popular i col•laboració a l’oposició. Però, la segona cara de la moneda exigeix coratge polític i equitat en les decisions. Són inseparables. La corrupció només es pot combatre amb la transparència comptable. Prou picaresques i fraus consentits per tractes de favor i partidismes. Així podrà demanar complicitat i comprensió al contribuent en les seves demandes d’austeritat, si l’exemple de governants i polítics va per davant.
Ramon Mas Sanglas – 19/12/2011