Sense restitució no hi ha perdó

No és suficient reconèixer els errors polítics i les conductes perverses. Moral, justícia i política no sempre són bons aliats actualment. Ara tot és relatiu, oportunista i casuístic. La doctrina dels principis morals sotmesa a la consciència imparcial i universal del setè manament, “no robaràs”, s’ha esfumat. El lladre penedit només obtenia el perdó després de la restitució íntegra dels béns sostrets, amb el propòsit d’esmena de no reincidir i la penitència corresponent. Actualment, si ets atrapat i denunciat, sembla suficient reconèixer cautelosament la relliscada i encomanar-se a un bon advocat perquè el temps s’encarregui d’apaivagar els efectes conseqüents mitjançant un acord econòmic, com a molt. Els tòpics de la justícia lenta, però segura, (“las cosas de palacio van despacio”) i amb pocs recursos, s’encarreguen de postergar o anul•lar els casos que interessen i donar-los una llarguíssima demora. Tots tenim a la ment el casos Palma Arena, Gürtel, Pretòria, Palau (Millet),...de fa anys, per corrupcions milionàries. Comptats implicats han trepitjat la garjola i n’han sortit amb fiança. Altres, res de res. Tots estan pendents d’una suposada sentència, si arriba. Curiosament, quasi tots embrancats amb trames econòmiques de gran envergadura vinculades al món polític. “Qui oli remena, els dits s’unta”. Arribarà a tots els culpables el veredicte just amb la privació de llibertat o el retorn íntegre dels béns defraudats?
No marxem del present: el cas Urdangarín. La casa reial està ofesa i ha pres mesures protocol•làries d’allunyament per no rebre les esquitxades del gendre. El mateix monarca accepta (discurs de Nadal) que la justícia ha d’actuar i és igual per a tots. No sabem els efectes ni l’abast d’unes paraules ben intencionades. De moment, l’interessat no ha mogut fitxa ni coneixem cap devolució de quantitats per apropiació indeguda. L’escàndol social i nacional està servit amb tots els ingredients de desprestigi de la classe monàrquica sustentada per l’erari públic espanyol. La fugida a l’estranger serà suficient per tapar la falsificació documental, les desviacions econòmiques i eludir així un judici públic, prèvia imputació? El ciutadà es mereix tota la transparència, la restitució dels béns defraudats i un control més eficient de les administracions públiques en tots els àmbits.
De més rigorosa actualitat encara, l’error polític de la Generalitat: la sostracció de l’IRPF als funcionaris sobre unes nòmines no pagades. No té l’agreujant de corrupció, sí de desinformació greu sobre una sostracció indeguda de diners aliens abans d’hora. La crisi més aguda no pot tolerar actuacions públiques d’aquests tipus, si no rep el consentiment directe dels interessats o intermediaris. Poden ser o no procediments delictius, però inapropiats. Tindran una compensació econòmica adequada? Les disculpes del President de Catalunya són un reconeixement mínim de culpabilitat. Falta la indemnització dels efectes negatius, greus per a alguns afectats.
Les actuacions polítiques desviades no tenen via lliure ni justificació en un país democràtic. El contribuent no delega al governant per fer ús indiscriminat dels seus recursos fora de la legalitat, ni en moments crítics. L’abús del decret llei, sense consens social, podria crear conflictes a escala nacional. Les estadístiques parlen d’uns mil polítics espanyols imputats des de consistoris municipals fins altes instàncies governamentals per corrupteles diverses. Les conductes irregulars camuflades o mig tolerades creen precedents per la condició d’immunitat política. Els ciutadans tenen dret a uns representants amb dignitat personal inqüestionable, a més d’un nivell cultural professional competent. Un argument més per revisar la llei electoral actual a fi d’evitar l’opacitat dels aspirants sota l’amagatall del partidisme. La societat, cada dia més exigida i exigent, ja no permet que els seus líders polítics malmetin els principis ètics de la conducta humana a costa dels tributs comuns.
Ramon Mas Sanglas – 27/12/2011