Després de quaranta dies de les eleccions hem conegut el programa electoral real de Rajoy, aleshores aspirant. La majoria absoluta obtinguda, ¿ha estat fruit del carisma del candidat o de la fe cega del poble en un messies miraculós? Cap de les dues premisses són creïbles. Senzillament, va guanyar pel cansament generalitzat d’un govern sense full de ruta propi i sotmès a les directrius restrictives europees. Conegut “l’inici de l’inici ” del pla que ens espera, ¿en què hem prosperat perquè valgués la pena el “súmate al cambio”? De moment, la resposta lacònica és en res, o ben poca cosa. Cada dia despertarem amb noves incògnites fins no arribi el “principi del final”. S’enduriran les formes de la contenció, pròpies d’un partit de dretes. Ha estat penós el procediment: desgastar un govern fins usurpar-li el poder. La política és depredadora per naturalesa. ¿No és hora de canviar el model de governança dels pobles amb la selecció dels millors candidats i experts aliens als partidismes ideològics?L’entrada al govern del partit conservador ha estat com una novel•la de suspens lliurada per capítols. Cada setmana o esdeveniment polític important hem rebut un toc d’atenció de sorpresa, d’esperança per alguns, fins arribar l’estocada abans d’acabar l’any 2011: el primer decret llei que marcarà història pel seu impacte negatiu en la butxaca dels espanyols, pel frau democràtic. Fer el què no s’havia explicat per guanyar-se les urnes, ¿és mala fe o picaresca política de veterania? Pretendre sortir d’una crisi sistèmica sense agafar la tisora grossa seria una ingenuïtat. El problema greu és el com i a qui s’aplica la cisallada, per una banda, i l’ incompliment d’una promesa reiterada de no apujar impostos, en segon lloc. L’excusa d’haver trobat una desviació pel dèficit autonòmic (fins el 8% global) no justifica unes mesures impositives dràstiques a costa de la classe mitjana i treballadora. Que cada Autonomia –totes del PP menys dues- carregui els seus costos. La sortida correcta hauria estat un gravamen exclusiu de les rendes altes i el control del frau fiscal sobre les grans fortunes. Cada dia coneixem nòmines escandaloses de directius banquers i les primes de jubilació que s’adjudiquen. Són entitats que han rebut fons públics (FROB). El silenci judicial sobre aquestes conductes delictives indueixen a sospites de corrupció a més de manca d’exemplaritat en plena crisi.
El camí governamental reformista iniciat per remuntar la recessió té aires alarmistes, no d’esperança. No hem vist cap mesura per engegar l’economia productiva i reduir l’atur, tema preferent de campanya. Només una exhibició de contenció via recaptació. No s’ha establert cap pont social per solucionar conflictes entre administracions. Després de les eleccions andaluses –mes de març- arribaran més retallades amb els pressupostos del 2012. Camuflar novament intencions de més impostos –com l’IVA- no colarà fàcilment per guanyar unes autonòmiques amb la mateixa facilitat. Per què el partidisme polític torna a jugar amb l’economia dels ciutadans i la falta de transparència? El govern actual està caient en els mateixos paranys de l’anterior: la improvisació, la covardia i la promesa de la retallada temporal. La devaluació adquisitiva mai té retorn.
L’economia de Catalunya està penjada de la impotència de recursos propis, per la falta de transferència del deute nacional i la sordesa negociadora amb el govern central. Malgrat la llei de consultes autonòmiques no vinculants, una majoria aclaparadora a favor del pacte fiscal no ens traurà de l’asfíxia fiscal si Madrid no canvia d’actitud envers Catalunya. Amb la doble clatellada, d’aquí i d’allà, l’esperança del motor català shttp://www.blogger.com/img/blank.gif’ha esvaït per anys. El cop de timó necessari del govern central només té un qualificatiu i una via de sortida: coratge per reformar el frau del país centrat en les economies submergides enormes, en les nòmines públiques escandaloses i sobreres, l’evasió de fortunes que escapen el control d’hisenda. Reduint subvencions socials, abaixant o congelant el poder adquisitiu salarial i augmentant les hores de treball, no s’afavoreix el consum ni millora l’atur. L’efecte més pervers és el distanciament entre rics i pobres i la conflictivitat social al carrer. Així no veurem mai la llum del final ni cap brot verd.
Ramon Mas Sanglas – 1/1/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada