Busquem la millor escola per als fills. El desig no sempre s’aconsegueix. Reculem una dècada, en plena bombolla immobiliària. Els adults -pares i professors- posaven pocs impediments als fills i alumnes que als setze anys o abans abandonaven els estudis sense titulació, quasi tots. La demanda laboral de la construcció ben pagada obria portes. Els valors de la formació passaven a segon terme amb l’excusa dels rendiments acadèmics deficients o la falta de motivació. S’ha acabat, afortunadament, el clàssic discurs: “Si no vols estudiar, a treballar”. La crisi ha capgirat el sentit de la vida i de l’escola: ”Si no estudies, no treballaràs”. Estudiar i fer carrera era el súmmum dels pares i avis. Hi tornem. Punt i final a la generació dels “ni-ni”. Molts dels alumnes pròfugues retornen a les aules per refer un camí inacabat abans de trucar una empresa. Serà la feina un luxe i el premi del bon estudiant? La competitivitat exagerada inquieta tothom, però esdevé l’estrella del mercat productiu. L’esforç imprimeix caràcter des de petits i serà el sedàs natural de la selectivitat laboral.La cacera dels bons treballs serà ferotge, per escassos i l’alta qualificació exigida. Ja és un fet la fuga de joves ben preparats tècnicament i políglotes. Les perspectives del modus vivendi familiar farà canviar hàbits socials respecte l’habitatge i les relacions individuals. La dispersió de la feina, agreujada per la temporalitat dels contractes, fomenta el lloguer de pisos. Associar una residència en propietat per la proximitat al treball és utòpic, com impensable treballar tota la vida en el mateix sector. L’especialització i la tria dels millors s’imposa, sense oblidar la flexibilitat i adaptació laboral en àmbits plurals semblants o ben diferents.
La crisi marginarà un percentatge considerable de joves que no pugin al tren de la formació seriosa. Arriba l’etapa d’una nova militància sense discriminació de sexes, imposada per un capitalisme despietat. Els canvis socials seran radicals en el terreny dels subsidis, l’atur i les jubilacions. Els complements voluntaris d’una mútua privada s’imposaran per garantir un mínim benestar en el futur. Qui no disposi d’una motxilla personal d’estalvis laborals –model austríac- , tindrà moltes mancances, si ha de viure únicament dels recursos estatals públics. El nou cicle castigarà severament als pobres d’esperit i de butxaca molt temps. Cultura i bona remuneració s’agermanaran. La competència europea i asiàtica deixarà poc marge a la classe treballadora poc preparada.
Alguns polítics italians culpen a les tres generacions anteriors de la situació actual pel consumisme fàcil, enemic de l’austeritat. Benestar no és sinònim de posseir béns superflus. Estarem purgant molts anys el pecat dels excessos. Els pares i l’escola seran peces actives per reconduir als infants i adolescents cap un futur menys traumàtic. Caldrà ser especialment curosos amb els alumnes poc autodidactes o febles i restablir l’escola presencial de pares per unificar criteris familiars i escolars. Escola, família i professionalització, els fonaments per entroncar amb el món empresarial tecnificat.
Els pronòstics sobre la derrota del capitalisme són pessimistes. Mentrestant les diferències econòmiques aniran in crescendo fins el 2050, pronostiquen els futuròlegs. Aleshores començaria un reequilibri moderat per evitar una guerra de societats. Mai una claudicació dels rics, només un cert anivellament en béns bàsics i un retorn al consum estable gràcies a l’adquisició cultural de les classes mitjanes avesades a l’estalvi. És el repte que li espera a l’escola: que el benestar intel•lectual sàpiga sobreposar-se al material com a guia de les conductes humanes.
Ramon Mas Sanglas – 14/12/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada