Pacte fiscal del poble, no dels polítics

La crisi no es pot engolir la llibertat dels pobles, la democràcia. El dret a decidir és inalienable. Estem acotats per Europa, el deute estatal, l’ofec autonòmic i la falta de recursos municipals. L’endeutament depredador absorbeix gota a gota el benestar al què estem habituats. La crisi ataca la butxaca que es rebel•la contra fets consumats: el terrabastall social i familiar de l’atur, les retallades a la classe treballadora i els nous impostos. La classe benestant, ¿ha desaparegut o és el pànic de les reformes i dels polítics?
El marc socioeconòmic català està desbordat. Ignorem, encara, el panorama restrictiu del govern central. Coneixem la segona tanda de reajustaments autonòmics sense cap garantia de ser l’última. Els profetes del 2012 anuncien gran cruesa amb més aturats i una altra reforma laboral crítica a la cantonada. Treball i salaris estan en joc a costa de les polítiques negociadores i el vaivé dels mercats. Queda algun salvavides? Per a Catalunya el pacte fiscal: fer arribar els ingressos que pertoquen i no deixar escapar més diners del compte. Se’ns exigeix saldar uns deutes externs esfereïdors sense desballestar un mínim confort universal ni paralitzar el creixement productiu del país per eixugar l’atur. Sense recursos és pretendre la quadratura del cercle.
El xoc entre partits i governs està servit. Conservadors a Madrid contra nacionalistes convergents avalats per tres victòries consecutives. El pacte fiscal n’ha estat la seva bandera. Començarà la negociació en plena sequera. ¿Com cobrar d’un Estat sense liquiditat i alhora morós d’una Europa cada dia més vigilant i desconfiada? Estem cansats de ser masovers de la solidaritat nacional excessiva. Catalunya no pot ser l’Alemanya d’Espanya sempre. Estem als límits de la supervivència. És l’hora de la prova de foc: negociació bilateral sense desafiaments o consulta popular sobre el pacte fiscal. On són les línies vermelles en democràcia i qui les posa? El dret a decidir dels pobles, via consulta no vinculant, serà la principal arma, contra una normativa adversa de la Carta Magna i un Tribunal Constitucional polititzat. Tenim els precedents amargs d’una desfeta estatutària malgrat un 90% del recolzament parlamentari català i l’aprovació del Congrés. ¿S’imposarà el seny del consens favorable, l’apedaçament del finançament actual o acabarà tot en un govern amb participació catalana a canvi de més peix al cove? Els catalans ens mereixem més que les engrunes si volem iniciar el camí cap a la transició envers un país progressista i ser motor de veritat.
Massa coincidències negociadores en plena crisi. És difícil ser condescendents amb les arques buides. Els resultats de les urnes 20-N imposen. No menys la força unitària autonòmica i la veu majoritària d’un referèndum aprovat pel Parlament. Serem ignorats i contradits novament? Qui té més a dir, ¿qui no vol pagar o qui exigeix per dret i necessitat? Les raons estan dividides i difícils de dirimir sobre les quotes de pagament i de retorn. Si Catalunya fos recaptadora aplicaríem els comptes de l’àvia per saldar les diferències. L’Agència tributària pròpia no és una panacea definitiva. Sí, el mecanisme directe per reajustar les balances fiscals. Tampoc és una escapada de la responsabilitat col•lectiva ni una excusa o refugi a l’autodeterminació. El discurs sobiranista seria un replantejament posterior, si Catalunya xoqués contra un mur espanyol infranquejable. Ja no ens faria falta per enllaçar directament amb Europa.
Seria absurd parlar de guanyadors i perdedors per canviar un sistema de recapta que es podria aplicar a totes les Comunitats que ho volguessin. La recaptació autonòmica és una garantia contra el frau –per la proximitat al contribuent- i les millores d’inversió contra l’atur. Euskadi n’és l’exemple (10% de parats només). És un dret i no un delicte demanar el què és teu sense negar la solidaritat justa amb barems europeus. Trenquem, doncs, motllos administratius caducats en benefici de l’economia. El poder polític s’ha d’agenollar davant del poder popular siguin comicis electorals o referèndums oficials. Sempre que parla el poble, és la veu de la democràcia real.
Ramon Mas Sanglas – 5/12/2011