La maldat dels extremismes

Si els sindicats convoquen vaga general, el president Rajoy la respectarà. Només faltaria. Però, afegeix, “no solucionaran res perquè és injust i no ajuda ningú”. Sí, és injust crear dèficit gastant més del compte. Com també ho és, carregar la recuperació als més deprimits de la societat. Ens ve a dir, que ara toca la seva reforma laboral imposada per ordre d’Europa, agradi o no, i tota rabieta serà desoïda. Emparats en el llegat negre del govern socialista i la cruesa d’una recessió sense tocar fons, es pren barra lliure per fer i desfer, sense cap esperança de veure els fruits abans de dos anys. És la seva convicció d’obrar com un país “seriós i decent”. Aquí està el camp de batalla de la discòrdia. Una pregunta freqüent al carrer: els votants del partit popular, ¿esperaven d’un govern conservador unes mesures restrictives tan dràstiques o ara canviarien el vot? Si estan d’acord amb la seva austeritat, els presumptes vaguistes seran tots socialistes i d’esquerres o la crisi i la reforma afecta menys als de dretes.
Tot govern amb majoria absoluta, del partit que sigui, a mig o llarg termini, pot deteriorar-se en descrèdit de la democràcia, el diàleg i l’enteniment social. Mà ferma no és sinònim d’intolerància. L’absolutisme és una arma poderosa difícil d’administrar quan falla la sensibilitat i el contacte amb la realitat propera al poble. Tal distanciament crea progressivament fronteres i esdevé impermeable a la permissivitat democràtica. L’excés de confiança rebuda de les urnes pot ser contraproduent. L’ús descontrolat de poder pot fregar fàcilment la injustícia i la dictadura, origen i causa de les reaccions popular més contundents: les vagues. Aquestes no són objectius finals sinó mitjans socials de pressió sindical i ciutadana contra les desigualtats i l’extralimitació governamental. Cap vaga és positiva per se. És possible viure en algun país sense vagues? I tant. Existeixen dos coeficients mesuradors d’aquest fenomen. Primer, a més diferències socials entre rics i pobres més reivindicacions populars. Segon, el baròmetre de la disconformitat està relacionat amb el nivell de democràcia i d’equilibri entre les diferents formacions polítiques compartides. Comprovem, en general, que els països nòrdics europeus amb un ventall amplíssim de serveis públics, hi ha pocs moviments reivindicatius al carrer, tot i pagant alts impostos. Senzillament, l’equitat impositiva entre els contribuents i la baixa corrupció no dóna peu a la queixa. Per contra, en zones geogràfiques de major marginació social per culpa d’un capitalisme abusiu, la conflictivitat laboral és molt notòria. La profunditat de la crisi ha soscavat principis laborals intocables del benestar –sanitat, educació i assistència social- que aixequen el crit al cel.
La societat espanyola i catalana està confusa i pessimista. Veu un futur incert buscant resultats efectius de les reformes fetes o pendents a nivell nacional, autonòmic, local i personal. L’onatge crispat entre Catalunya i Espanya ho fa més conflictiu. Si les solucions no poden ser comunes s’hauran de buscar per separat. Caldrà posar a la balança popular la ruptura definitiva o la flexibilitat per les dues bandes mitjançant unes eleccions anticipades o un referèndum. La discrepància és un privilegi de la democràcia que pot ajudar trobar el punt de confluència entre dos extrems. Si el pacte fiscal és la moneda per vèncer la crisi, amb la reforma de la Lofca i la sortida del règim autonòmic general seria suficient. Però, posats a fer-ho bé del tot, reformem l’estructura autonòmica estatal segons la voluntat i possibilitats dels pobles. És evident que si tot ho supeditem al muntatge polític dels partits a esquenes de la ciutadania, el fracàs serà estrepitós i històric.
Ramon Mas Sanglas – 6/3/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-maldat-dels-extremismes/#more-2792