Balances fiscals polítiques o de justícia?

Els errors històrics de càlcul fiscal tenen conseqüències a les butxaques dels catalans fa 24 anys. Amb una aportació solidària de 16.000 milions anuals a l’Estat sense retorn de cap mena, encara som titllats de garrepes i de pagar duros a quatre pessetes. Cada català regala anualment 2.251 euros proporcionals al 8% del PIB que reverteix en millorar estructures, més llocs de treball i el benestar social a la resta territorial. La generositat és una virtut que no dol quan és equitativa. Però, el greuge comparatiu s’accentua en moments de recessió i de retallades que ens estalviaríem si comptéssim amb aquests diners propis que ens sostreuen.

Si l’expressió “espoli fiscal” sembla insultant, diguem-li “pagament desajustat permanent”. Les bones maneres no treu de ser una flagrant injustícia discriminatòria. Des de quan el concepte solidaritat és impositiu i no voluntari? En èpoques de bonança econòmica el desequilibri existent no era tan notori, però real. La ciutadania catalana –massa confiada i tolerant per naturalesa- diu prou a tal excés de donació quan a casa seva ha fet acte de presència la pobresa en forma d’atur, reducció salarial, més impostos i retallades assistencials. Els polítics no tenen tanta pressa a posar-hi el punt i final.
La discrepància entre economicistes i polítics en aquesta qüestió no és novetat. El camp de batalla de les solucions sempre passa pel partidisme i l’eterna rivalitat entre Catalunya i el centralisme. La moderació del conseller d’economia descarta a priori la insubmissió fiscal i la independència. Apel•la la sensatesa del diàleg per aconseguir la caixa pròpia en forma de pacte fiscal. Vivim els pitjors moments econòmics i polítics per arreglar aquesta “deixadesa crònica”. Una majoria absoluta a Madrid no ho posa gens fàcil al govern català, argumenten. Si la raó i la lògica numèrica no s’imposen l’abús de la paciència popular forçarà solucions dràstiques indesitjables.
Ens exigeixen ser europeus. Siguem-m’ho a tots els efectes. També a l’hora de cobrar i pagar justament. Els lànders alemanys més rics aporten un 4% del PIB, que consideren excessiu. Catalunya demana reduir progressivament a la meitat el 8% actual durant quatre anys. Si la població catalana (el 20% d’Espanya) continua pagant 8.000 milions de solidaritat (4%), el 80% d’espanyols, ¿no poden assumir l’altra 50% dels 16.000 milions a raó de 2.000 euros per any? Un voluntariat abusiu té límits que tot receptor hauria d’agrair i comprendre. L’esforç també ha de ser compartit arreu del país amb un subvencionisme a la baixa. Si les economies autonòmiques estan tan atrofiades que truquin les portes d’Euskadi i Navarra que gaudeixen de privilegis fiscals fa 35 anys. La seva economia productiva i la quota quasi zero de solidaritat fiscal li permet esquivar la crisi més alegrement amb un 10% d’atur. Tota comparació és odiosa, però la justícia és un dret irrenunciable. Catalunya diu prou a una càrrega feixuga injusta que suporta més de dues dècades. És hora de repartir el cost real de la crisi que no tindríem sense aquest llast espoliador. Cal retornar a la reunificació territorial? No és cap proposta desorbitada per a les Comunitats pseudo autònomes.
La tenacitat compartida, l’ emprenedoria i la perícia inversora són portes de sortida, però si el problema històric no mou fitxa políticament, el manual més elemental d’economia queda obsolet. La via política dels dos governs negociadors és morta perquè els interessos nacionalistes estan oposats als centralistes. Què hi diu el poble? Donem-li la paraula amb un referèndum urgent sense dilatar més les controvèrsies d’un país asfixiat. La raó popular s’ha d’imposar d’una vegada al joc polític i a les distorsions equivocades d’un passat mal dissenyat.
Ramon Mas Sanglas -14/3/2012