El poble se’n surt o ens donaran per vençuts. O trobem el camí definitiu per superar la recessió amb la implicació de rics i pobres o els primers cavaran la fossa definitiva als segons. Estem en mans de polítics amnèsics, instal•lats i també lluitadors. Però, el ciutadà té l’última paraula, si encara ens creiem demòcrates. Les urnes i les manifestacions pacífiques són dos termòmetres constitucionals legítims i fiables, a més dels referèndums, que tots els governs esquiven sistemàticament per por i manca de cultura consultiva. Quan la ciutadania parla insistentment al carrer alguna cosa es fa malament. Les mogudes socials mereixen resposta per cortesia i potser un canvi de rumb polític, per evitar mals majors. Error de manual confondre les accions incendiàries, la paralització del trànsit viari i la violència d’uns encaputxats covards amb la veu popular del civisme i del diàleg.Cada partit marca territori ideològic en ares al continuisme. Mirem les propostes financeres –instruments de primera mà- d’uns i altres, per superar la crisi. CiU continua entossudit amb un pacte fiscal autonòmic a l’estil basc i navarrès amb pocs detalls. El PSC reclama la clau de la caixa catalana de manera federal amb un anivellament progressiu de recaptació fins el 2018. A nivell estatal, el PSOE no veu prioritari el canvi actual de finançament. Les Comunitats del PP opten per la privatització d’entitats públiques per ser més competitives en espera que passi la tempesta. Quatre guardians que anteposen la custòdia dels interessos partidistes a l’economia familiar ferida de mort. S’obliden que els impostos que volen administrar no provenen de les seves butxaques sinó del contribuent. Parlen i parlen de les interferències burocràtiques de 17 administracions i no rectifiquen el sentit irreal de la paraula “autonomia” quan moltes de les Comunitats depenen de la solidaritat de la resta. Falta coratge polític per fer una reforma territorial profunda d’Espanya. Les regions incapaces d’autofinançament amb la recapta i gestió pròpia, que s’ajuntin novament. Prou cafè per a tothom. Dit altrament, que comenci la segona transició fiscal sense administracions, institucions, càrrecs i parlaments que gasten i no aporten. Fem Autonomies reals amb criteris estrictament financers i productius, no de drets històrics. Prou de claus, caixes compartides i traves per sanejar l’economia. Compartir i pagar únicament a l’Estat els serveis comuns.
Els diners no vindran gratis d’Europa. Només l’exigència de complir amb el deute contret. L’estalvi provinent de retallades laborals són anestèsies temporals que no extirpen l’arrel del mal. Tenim dues sortides d’emergència: Una, plantar cara a l’economia submergida. Dos, revisar tots els sous escandalosos del país tallant de base la impunitat de la corrupció i el descontrol fiscal de fortunes envers Hisenda. Les cures d’emergència són transitòries i pal•liatives. Només simplificant l’estructura autonòmica de l’Estat s’obtindrà la pretesa igualtat i s’acabarà el dispendi salvatge de tantes administracions subvencionades, insolvents. El PSC s’adona de la gravetat i busca portes sense pressa. El govern de CiU té la pressió popular directa al damunt i no pot esperar sis anys. El PPC, d’espectador, navega amb placidesa entre les aigües de dos senyors: els catalans votants i el seu amo absolutista de Madrid. La història del PSOE-PSC es repeteix ara en el partit conservador. Urgeix aturar l’especulació bancària o el capitalisme usurpador ens enterrarà. Polítics, si sou incapaços d’un acord parlamentari, doneu la paraula al poble. Els seus clams a l’alça, demanen un repartiment just de la solidaritat després de 30 anys de generositat. Si el consens no arriba, esdevindrà una segregació nacional irreversible per necessitat. El pacte fiscal o com es digui, no és un caprici ni cap ambició catalanista sinó l’eina bàsica de supervivència: el revers de la moneda anomenada crisi. Ens ho juguem tot a cara o creu. Ens cal una nova maquinària financera, a Espanya i a Catalunya. Posem punt i final a la primera transició per ineficaç, mal dissenyada, rovellada i anacrònica.
Ramon Mas Sanglas – 5/3/2012
Els diners no vindran gratis d’Europa. Només l’exigència de complir amb el deute contret. L’estalvi provinent de retallades laborals són anestèsies temporals que no extirpen l’arrel del mal. Tenim dues sortides d’emergència: Una, plantar cara a l’economia submergida. Dos, revisar tots els sous escandalosos del país tallant de base la impunitat de la corrupció i el descontrol fiscal de fortunes envers Hisenda. Les cures d’emergència són transitòries i pal•liatives. Només simplificant l’estructura autonòmica de l’Estat s’obtindrà la pretesa igualtat i s’acabarà el dispendi salvatge de tantes administracions subvencionades, insolvents. El PSC s’adona de la gravetat i busca portes sense pressa. El govern de CiU té la pressió popular directa al damunt i no pot esperar sis anys. El PPC, d’espectador, navega amb placidesa entre les aigües de dos senyors: els catalans votants i el seu amo absolutista de Madrid. La història del PSOE-PSC es repeteix ara en el partit conservador. Urgeix aturar l’especulació bancària o el capitalisme usurpador ens enterrarà. Polítics, si sou incapaços d’un acord parlamentari, doneu la paraula al poble. Els seus clams a l’alça, demanen un repartiment just de la solidaritat després de 30 anys de generositat. Si el consens no arriba, esdevindrà una segregació nacional irreversible per necessitat. El pacte fiscal o com es digui, no és un caprici ni cap ambició catalanista sinó l’eina bàsica de supervivència: el revers de la moneda anomenada crisi. Ens ho juguem tot a cara o creu. Ens cal una nova maquinària financera, a Espanya i a Catalunya. Posem punt i final a la primera transició per ineficaç, mal dissenyada, rovellada i anacrònica.
Ramon Mas Sanglas – 5/3/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada