L’escletxa política de la llengua

La resposta unitària del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a favor de la immersió del català a l’escola avala, una vegada més, la solidesa i eficàcia del sistema. No podia ser d’altra manera quan quasi la totalitat ciutadana i el 86% dels parlamentaris ho reclamen i aproven. La LEC n’és la mostra oficial i la dedicació total dels professionals adaptats a les dues llengües cooficials. La societat no solament no hi veu cap problema, sinó que fomenta i agraeix el bilingüisme cultural. L’excepció de tres denunciants disconformes no poden imposar un canvi de la llengua vehicular general a l’escola catalana, ni la segregació de alumnes per raó de llengua materna i menys la creació de dues xarxes educatives per raons econòmiques insostenibles i la fragmentació social que provocaria. Catalunya sempre ha estat acollidora i integradora. De tot plegat se’n conclou que la moguda no respon a criteris pedagògics d’uns fills marginats sinó únicament als interessos polítics d’uns pares. És lamentable utilitzar els propis fills d’escut humà davant la justícia amb finalitats ideològiques i polítiques dels adults.
La mesquinesa de la política té moltes facetes. Ens ha habituat fa anys a la corrupció econòmica. Molt greu, però no la més perillosa. Soscavar la cultura arrelada d’un poble intentant aparcar o reduir l’ús de la llengua pròpia denota esperit destructiu per enveja o intent de domini. L’eslògan “de fora vingueren i de casa ens tragueren” respon a la ideologia reconquistadora que tots els hispans portem a la sang. Els gens colonitzadors no moren. Imposar fora de casa i per sobre la resta els teus principis és antidemocràtic i despòtic. A Barcelona, capital, certes escoles tenen alumnes de 30 ètnies diferents. Per què cadascuna no exigeix un ensenyament vehicular en la llengua pròpia? Moltes comarques tenen escoles públiques i concertades amb un 35% o més d’immigració diversa. Les aules d’acolliment han enllaçat perfectament els nouvinguts amb als autòctons, fa anys. El revers de la moneda confirma que el fals problema lingüístic és purament polític. La Comunitat valenciana té 70.000 ciutadans – no tres famílies- exigint més presència vehicular del valencià a les aules i tot segueix en castellà, a excepció de tres hores setmanals de la llengua autonòmica. L’aprenentatge lingüístic cooficial per igual, allà no és garantit ni decretat.
Fins quan hem d’estar amatents a l’amenaça del català? La democràcia encara no ha superat la prova lingüística. Suïssa, amb quatres llengües oficials, no viu en cap guerra idiomàtica. Si el conflicte és el rang o prioritat d’una sobre l’altra, fem-les totes oficials per igual. Aquests tres pares castellans que volen viure a Catalunya per iniciativa personal, pensen en el futur laboral i de convivència dels seus fills? Si anessin a París o Londres, haurien plantejat el mateix plet a la justícia parissina o londinenca? La cooficialitat no és cap instrument de lluita sinó una riquesa social que haurien d’agrair i no condemnar. Senyors denunciants, no vulgueu polititzar l’escola complicant la feina dels mestres. Ja atenen i cohesionen àmpliament la pluralitat social. No podreu eixamplar l’escletxa que intenteu obrir. No esquerdareu el sistema català per més recolzament polític minoritari que busqueu o més alts tribunals. Catalunya no busca la confrontació fora. Tot el contrari, s’enforteix de la llengua castellana que assoleix per igual al finalitzar l’ensenyament obligatori, a més d’altres llengües. Des de la discrepància sistemàtica sense raó ens empobrim i fem mal a les futures generacions que se’n riuen o passen dels nostres interessos polítics, inexistents per a ells a l’escola. Cada dia volen i hauran de ser més políglotes perquè el seu futur laboral així ho exigeix.
Ramon Mas Sanglas – 10/3/2012