Reformes i lleis justes per a tothom

És la primera conclusió de la premissa “tots som iguals davant la llei”. Cada consell de ministres ens depara noves sorpreses, poc agradoses la majoria. El govern fa una cursa de rècords legislatius. No li falten competidors autonòmics. Catalunya porta un any com a pionera en retallades de tota mena i creadora de nous impostos farmacèutics i turístics, darrerament. El rànquing de sorpreses l’encapçala la reforma laboral, mereixedora d’una vaga general de rebuig. Ja afloren els primers desastres de la seva aplicació, quan l’objectiu era crear més feina i productivitat. ¿És necessària una fase purgativa prèvia per desempallegar-se del llast que l’empresariat esperava fa anys? Actituds i comportaments que no responen a l’esperit de la reforma aprovada, si tot queda aquí, és la gran temença dels sindicats.
El govern s’ha proposat endreçar casa seva i les veïnes. Fer neteja a fons –no treure la pols- implica canviar estructures institucionals inútils i costoses, funcions vitalícies injustes, fer revisió d’una estabilitat improductiva. Instal•lar-se en la comoditat laboral estatal o autonòmica pot ser sinònim d’ineficiència. Les oposicions a la funció pública marquen diferències respecte del sector privat, que desdiuen quan els privilegis excedeixen en una mateixa feina paral•lela. La reforma obre portes a l’acomiadament més fàcilment per baix rendiment i absentisme. Per què el món polític professional i el funcionariat han de ser una excepció? És intolerable veure plens del Congrés mig buits durant sessions de quatre hores, llevat el moment de votar. Si el 50% fan la mateixa feina, podem reduir a la meitat el nombre de diputats i sous. El país necessita remodelar sistemes i canviar conductes poc exemplars de l’oficinista públic i de tot l’entramat polític del país. Els convenis sectorials marquen horaris, calendaris i salaris dels treballadors, degudament consensuats entre les parts. ¿Per què el ciutadà, amo i senyor teòric de la democràcia, no pot conèixer, dirimir i exigir les obligacions polítiques dels seus representants votats? L’autolegislació és imparcial? Aquí tenim una assignatura europea pendent: els referèndums. Les regles de joc del passat polític estan massa arrelades. Les normatives electorals ancorades en un sistema tancat perpetua persones per inèrcia. La generació actual, canviant en idees i tecnologia, demana aire nou en profunditat. Els governants no han de sortir segons l’ordre preestablert pel partit –premis a la fidelitat- , sinó de la tria directe de l’electorat, de diferents llistes aleatòries i obertes. La transparència democràtica no pot tenir paraigües. Ni el partit per al polític, ni la plaça de funcionari per aixoplugar una estabilitat de per vida. El treballador privat no té més refugi que les cartes de l’exemplaritat i l’eficàcia sota els criteris del patró. La nova llei és taxativa i massa contundent. La flexibilitat ortodoxa s’hauria de compartir més.
S’ha estigmatitzat la figura del funcionari pels antecedents i orígens històrics del sector. Sabem distingir els bons servidors públics dels repenjats. El govern s’ha proposat fer un toc d’atenció al funcionariat forçant el desplaçament laboral d’alguns. Canviaran també les estratègies opositores per accedir a la funció pública? El currículum personal seria la millor carta de presentació per demostrar capacitats, puntuacions acadèmiques, mèrits i experiències per desenvolupar unes tasques semblants als dos sectors. Ensenyament gaudeix de bons professional en la concertada i en la pública. ¿Té sentit convocar oposicions si l’estabilitat i el caràcter vitalici són qüestionats?
La Comunitat valenciana ha obert el meló laboral dels docents: restricció del calendari vacacional estiuenc. Tindran imitadors ben aviat. El tòpic franquista dels tres mesos de vacances, -“quan passaven més fam que un mestre d’escola” - deixarà de ser tema de safareig per llei. Gaudiran només dels 31 dies d’agost, a més del descans dels seus clients per Nadal i setmana Santa. Els legisladors al•leguen així una millor conciliació familiar i més reforç acadèmic. El sector hi veu una mà esquerra per desfer oficialment una mala imatge del gremi anul•lant el greuge comparatiu amb la resta de professions que treballen 11 mesos l’any. L’argument climàtic que permetia horaris intensius de matins i acabar el juny, ¿ha desaparegut o s’adequaran les aules per superar la canícula de juliol? Si els treballadors estatals i autonòmics queden regulats amb horaris, salaris i calendaris més restringits, només quedarà en entredit el col•lectiu polític. ¿Per a quan la reforma modèlica dels nostres mandataris? Si són els nostres servidors, la ciutadania -cansada de tantes corrupteles polítiques- , espera poder confiar algun dia en la renaixença d’uns governants qualificats i transparents, sense amagatalls de calendaris dispersos ni honoraris injustificats tan generosos.
Ramon Mas Sanglas – 19/3/2012