Febleses d’un autogovern indecís

La pell del brau ibèric no ha aconseguit tenir-se de blau amb la conquesta del reducte andalús. Una primera factura abans de la vaga del 29M? El Partit Popular ha sucumbit davant l’embat del bastió socialista, un afegit més al seu problema català i basc sempitern. L’assetjament continua, no obstant, entossudit per les regnes econòmiques absolutes. Els forats negres regionals li han generat desconfiança davant Europa. Catalunya, pionera en autocontrol fa un any, no necessita tants sentinelles. Ha donat mostres sobrades de suport a la seva política restrictiva, al Parlament amb el PPC i al Congrés, sense cap necessitat de suport numèric. Madrid, què tem dels catalans? Un intent de fugida, massa autogovern o vol el retorn a l’Espanya unitària preconstitucional? La ciutadania d’aquí sap que no existeix camí de tornada al passat. Potser ho desitgen certes Autonomies per necessitat, que es van trobar amb el pastís a les mans com un càstig inesperat o una pluja del cel. Si no s’ajusten les balances fiscals la independència consentida o forçada serà la sortida inevitable del calvari que viu Catalunya. El dia que cada “Autonomia” sigui el que vulgui, -units o separats- s’arreglarà l’economia. Fem honor a la paraula sense més enganys i camuflatges d’una hipotètica equitat a costa de la desigualtat.
El govern central cada dia tensa la corda amb més traves i actuacions regressives: obstaculitzant la prioritat del Corredor Mediterrani, més restriccions aeroportuàries i els seus accessos, trams finals de l’AVE sense licitació, transferències de Renfe penjades, morositat de deute diferit, obra pública viària paralitzada, rescat d’autopistes madrilenyes encarint peatges catalans, etc. El conseller d’Economia s’ha declarat impotent en una Generalitat intervinguda per Madrid i encara descarta la desobediència fiscal i un full de ruta per a l’autodeterminació. Cert que la crisi és fruit d’una especulació global i la butxaca foradada de governs anteriors. Però, sense un abusiu 8% d’aportació solidària a l’Estat, Catalunya estaria lliure de retallades i en un millor rànquing de renda per càpita. L’esperança del pacte fiscal serà un miratge més per al votant convergent ingenu o de bona fe, com totes les promeses centralistes que acaben en impagaments flagrants. Prou contradiccions i proclames irrisòries. ¿Com pot existir una “nació amb Estat propi” sense ser independent? A garrotades, acabaran amb el burro català. Sense més eufemismes, la situació política i financera catalana té tres noms: ambigüitat, indecisió i feblesa autonòmiques. Totes les turbulències responen a una pressió mediàtica recíproca que fa anar el país de corcoll i a les palpentes sense cap llum, aquí i allà.
Catalunya és un negoci potencial –envejat- que va a menys. El govern central el voldria en exclusiva per créixer tots uniformement. Tota iniciativa autonòmica es rebatuda o portada al Tribunal Constitucional pel mateix PPC. Aleshores, ¿com podem entendre una pretesa fidelitat entre CiU i PPC? La vocació de lideratge i sobiranisme català és antagònica a la servitud i al decreixement espoliador. Aquest casori polític –amb regal de noces de la vicepresidència de Ràdio i TV3 de Catalunya- és inviable, a menys que sigui de conveniència i transitori, per controlar l’adversari de prop. L’única sortida està en el coratge ciutadà dient prou a tanta usurpació i manipulació. Aquest dia, encara desconegut, començarà el calendari de la independència geogràfica real per convicció, passant dels polítics titellaires, amb referèndum o sense. Oblidem-nos d’un pla B. Només així el conflicte històric de Catalunya escriurà l’últim capítol. Cap poble del s. XXI, arreu del planeta, ha de demanar permís per ser lliure i decidir el seu futur. Amb la llibertat no cal suor, sang, ni llàgrimes quan la democràcia té vida pròpia. Exigim el lloc que ens pertoca per omplir de contingut el poder de nació i Estat (inclou Hisenda pròpia), pensant en la propera generació desesperada. Demostrem ser capaços d’exercir-lo amb plenitud sense defraudar el futur del país amb dependències, ni convertir el seu problema en el nostre malson a perpetuïtat.
Ramon Mas Sanglas – 26/3/2012