Corrupció política en els peatges d’autopistes catalanes?

La campanya “no vull pagar peatge” va prenent cos. La guspira d’origen independentista està calant al marge del marc polític per les dimensions de corrupció econòmica que afecta injustament les butxaques dels catalans fa molts anys de forma discriminatòria. La crisi abranda el foc. Cada dia sabem més detalls de la veritat política camuflada que autoritza la renovació d’aquest negoci privat a canvi de favors en les campanyes electorals. L’empresa que cobra els peatges de tot Espanya (no solament Catalunya) és una entitat catalana: Abertis (accionista de La Caixa). Té inversions continentals amb molts milers de quilòmetres d’autopista de pagament. Quan Maragall va destapar el problema del 3% en comissions de permisos d’obra pública, es va quedar molt curt. Vegem un exemple: l’autopista Barcelona-Tarragona.

Les hemeroteques tenen memòria. La va construir Acesa-Abertis el 1970 i la segueix explotant amb preus a l’alça gairebé cada any. El cost estimat de construcció avui dia (segons la Generalitat) és de 400 milions per cada 10 Km amb dos carrils per banda. El tram en qüestió -de 100 Km- costaria ara 4000 milions. Fa 40 anys es valorava en un 50% menys (2000 milions). Si cada any es recapten 219 milions d’euros (valor real mig d’uns 200 milions/any), surt un acumulat de 8000 milions (el doble del cost actual del traçat total). El 2004 va acabar el contracte d’explotació privada. Si fa prop de 10 anys que està pagada en escreix, ¿on van a parar els 200 milions anuals de recaptació? Per què renovar la concessió si la Generalitat podria assumir la propietat i fer-la gratuïta per al país? Per fer millores i el seu manteniment, justifiquen els amos. Ho pot fer govern, cobrant menys o res. “Si fos gratuïta es col·lapsaria”. Fals. No succeeix amb les autovies gratuïtes, com el cas de Madrid, que tenen les dues alternatives i molt pocs utilitzen l’autopista (també d’Abertis). D’aquí la seva baixa rendibilitat i ara l’han d’assumir els catalans amb més pròrrogues de peatge. El 50% de les vies catalanes són de pagament (632 Km), enfront el 18% de la resta d’Espanya. Deduïu el negoci net  per a l’empresa beneficiària durant tants anys.

Tant el govern convergent com el tripartit (també ERC, ara reaccionària) han renovat concessions d’explotació amb Abertis en totes les autopistes catalanes. No és problema d’un color polític determinat sinó un joc d’interessos partidistes. La filosofia dels comicis finançats pels afiliats al partit o amb préstecs bancaris és pura ficció. Si es fan els tràmits burocràtics, tot seguit ve la condonació. Els ciutadans són les víctimes d’uns i altres sense perdre de vista els privilegis dels diputats que gaudeixen d’un teletac per circular gratuïtament pel país i viatges pagats. Quan la corrupció política té circuïts oficialitzats és la perversió del sistema. Com gosen demanar el vot i que siguem comprensius enfront d’unes retallades?

Davant la plaga d’insubmisos, trànsit de Catalunya pretén imposar-los 100 euros per infracció lleu del codi, article 153, que castiga no parar als peatges, duana o policia. On és la infracció? Paren, són identificats els vehicles (no la persona) i reben llum verda de pas. Com pot multar un organisme públic per defensar un servei privat? S’ha vist el llautó en la mesura punitiva. El Govern català que lluita contra l’espoli espanyol buscant un pacte fiscal just, no pot ser col·laborador en la espoliació interna amb l’empresa Abertis (la Caixa). Si no es modifica el codi només un jutge podrà sancionar per impagament, prèvia denúncia de l’empresa a cada infractor.

La campanya antipeatge és un brot més dels indignats socials –amb vincles polítics d’un partit minoritari catalanista-  que pot fructificar envers uns canvis jurídics oficials, si persisteix la pràctica i és origen de col·lapse sostingut. La por i la ignorància populars cada dia van a menys. La crisi fa  descobertes i aporta els seus valors. És un afegit democràtic molt important a favor de la transparència que cap polític podrà deixar a l’armari si vol fer costat a la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas – 30/4/2012