La simetria asimètrica

Vivim en un Estat deficitari en justícia econòmica que impedeix pagar deutes. Amb mitja Espanya sostinguda per l'altra mitja productiva no alliberarem un país de sis milions d'aturats.

La guerra entre presidents -barons rebels dels PP-  ha posat a l’entredit la sostenibilitat del sistema econòmic de les autonomies. La crisi no suporta més cafè subvencionat per a tots. El model ideat fa 35 anys amb reticències històriques per allunyar greuges comparatius ha de tornar a la incubadora constitucional per engendrar un nou estatus territorial. La malformació congènita que obliga compartir la riquesa relativa d’unes regions amb la baixa productivitat d’altres s’ha de refer. És el gran fracàs d’un autonomisme fals. L’ideal simètric assequible i confederal el trobem en estats europeus harmonitzats geogràficament –sinònim d’autonomies homogeneïtzades- amb subsistència pròpia. Necessitem del mecanisme asimètric per afrontar les disbauxes financeres del passat, impossibles d’amortitzar a curt termini, per culpa d’una solidaritat desproporcionada per llei. La fórmula màgica de l’equilibri -a la carta- no pressuposa cap condonació, només dilatació en el temps. És qüestió de flexibilitat. La política autonòmica espoliadora (8% del PIB) va contra l’equitat interterritorial.

La picaresca política -que continuïn aportant els mateixos per subvencionar als de sempre- és fer-se pagar les factures amb recursos aliens, a més de suportar la ironia d’haver fet els deures del dèficit anual. Els presidents díscols han dividit el país en dues zones: la mediterrània, productiva i solidària que tolera la asimetria i l’Espanya interior, sostinguda o receptora, que defensa el patró simètric. Dues excepcions irracionals criden l’atenció: Euskadi i Navarra –amb concert econòmic fet a mida- també reclamen simetria essent uns privilegiats històrics amb baix dèficit intern, menys aturats i sense quota solidària. És injustificable exigir paritat en el compliment del deute i asimetria en la solidaritat. Apliquem la igualtat en els dos àmbits, respectant certa diversitat en funció del cost de vida de les regions i dels salaris. El pecat dels excessos autonòmics ha d’assumir-lo cada ciutadà sense castigar-lo amb cruesa. Si s’aposta per una filosofia totalitària i uniformista  no té cabuda cap excepcionalitat fiscal. Si tots foren més solidaris, Catalunya i les autonomies generoses podrien reduir la seva aportació en benefici dels endeutaments propis. Congruentment, els catalans haurien de rebre el suport asimètric unànime en el dèficit com a compensació.

Costa creure que un conflicte clau per a l’economia del contribuent estigui en mans exclusives  d’un partit majoritari i faci grinyolar tot l’engranatge nacional. Incumbeix tots els parlaments autonòmics i és motiu justificat per consultar el poble. Els “barons” s’han donat un mes de reflexió. Per decidir la rendibilitat electoral del partit? O es fa una reforma estructural de l’administració estatal o es canvia l’organigrama de les autonomies. Millor ambdues coses. Es demana a crits la reforma d’una Constitució desajustada, anacrònica i amb el regust amarg d’antuvi. Apel·lar el refugi constitucional és una covardia reformista per seguir vivint anquilosats a costa de tercers.

Ramon Mas Sanglas – 1/6/2013