Consulta i pacte

La mà estesa i la imaginació aconseguiran trobar-se? La tercera via morta sembla voler ressuscitar abans el sobiranisme no emprengui la volada definitiva.

No havia mort la tercera via? Reapareix una nebulosa entre la mà estesa d’Artur Mas i la imaginació de Rajoy. La maduració del “no puc i no vull”? S’intueix la intencionalitat de pacte per la tossudesa de Duran i Lleida, esperança de l’empresariat català entre dues aigües. Com a contraportada, l’acorralament del catalanisme independentista i la irritació d’ERC i l’ANC confiats en el cop de gràcia del 9-N. Decidir sobre un pacte vinculant suposaria canviar la pregunta i potser la data. El nou esquema bilateral obriria el camí del mig entre una república catalana i l’estatus actual agònic. De no ser una oferta engrescadora, seria un gol del centralisme espanyol amb el tactisme del divideix i venceràs. La posada en escena i l’aprovació del nou xip comportaria reaccions diverses: tranquil·litat dels indecisos, rebel·lió del separatisme contradit, reformisme conservador, assossec de l’entorn europeu. La negociació ha de garantir el ple encert sense claudicacions històriques assumint reivindicacions bàsiques del procés.

Profetes agosarats pronostiquen que poc després de les eleccions europees s’aclarirà la incògnita: les concessions de l’Estat i a canvi de què. Del tot innegociable, la consulta, per dret parlamentari majoritari. La Constitució no mourà cap eix per falta de majories i no fer  trontollar  emblemes monàrquics. La reforma del cafè autonòmic és intocable, per ara. El consens ha de passar per retocs substancials del finançament i el blindatge lingüístic. El doble cos de la pregunta quedaria simplificat: Vols un nou estat català independent o acceptes el pacte de l’Estat espanyol? El nucli del contingut exigeix total especificitat, inviolabilitat del compromís i  garanties de rescissió unilateral en cas d’incompliment. El poble català ha patit l’epidèmia de les promeses estatals incomplertes molts anys i es curarà en salut.

El manual del pacte que demanen els catalans no requereix massa imaginació. Està escrit en l’Estatut aprovat pel Parlament, les Cortes espanyoles i referendat pel poble abans de ser decapitat pel TC. Els dos eixos fonamentals són la recaptació i administració  dels seus recursos, i la normalització lingüística sense interferències centralitzadores. La fiscalitat obligaria canviar paràmetres d’ordinalitat i percentatges de solidaritat regional. Quin preu té l’acord a canvi de renunciar la independència? El poble es deixarà subornar o enganyar, víctima de la pluralitat patriòtica, política i els sentiments? El govern central reconeixerà la singularitat catalana  sense cap revolta dels seus barons autonòmics? Quin paper hi juga el PSOE? Preguntes que només tenen resposta de voluntat política, no jurídica, com reconeix el TC. Feu-ho fàcil al ciutadà que votarà. Un segon cop de porta desembocaria  forçosament en eleccions sobiranistes legals o pitjor, a una DUI. Europa, només  per treure’s del damunt el trencaclosques d’una Catalunya que necessita, no perdonarà la negativa persistent del govern espanyol i la prohibició del dret universal a les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/4/2014