Crisis de fe política

De la fe sola no es viu, calen les obres. De promeses polítiques n'està cansada la societat espanyola. De baralles entre partits catalans n'estem farts. Que en sortirà d'una mala gestació el 27-S?

Creure o no creure és la qüestió. El grau de fe en el poder de la religió, del diner, de la política, en les pròpies conviccions morals i en la prosperitat personal és el principi bàsic per convertir l'esperança en fets. Les crisis o canvis circunstancials de més curta o llarga durada són daltabaixos de la vida laboral, espiritual, econòmica i també governativa. En política són molt crítiques en vigílies electorals quan els aspirants han de sotmetre's a l'avaluació del propi partit i a la confiança dels electors. Cada quatre anys és examinada la tasca de l'alcalde, regidor i diputat per renovar el contracte o assumir les conseqüències de l'atur professional. Per donar la talla en les urnes cal haver fet els deures a temps. La corrupció i les aparences democràtiques no colen. L'obediència a les normes internes de partit per passar pàgina contradiu la llibertat de la pròpia consciència. El silenci a les injustícies per guanyar-se l'ascens en el llistat de la candidatura és ignominiós. El focus del mal entre federacions està en les ambigüitats assembleàries, una tapadora epidèmica que repugna la societat civil.

La crisi que viu Catalunya en el procés sobiranista és històrica i molt dura, irrepetible en molts anys, probablement. La decisió que prendran les coalicions i cada membre en particular hauria de ser vocacional, no rutinària -conservar la plaça- i gens confiada a l'atzar, malgrat l'encert o l'infortuni determini el seu futur immediat. És comparable al compromís que pren el capellà i el religiós abans de fer els seus vots definitius de servei per continuar en la vida sacerdotal i monàstica o penjar els hàbits per lealtat als seus principis, sense cap imposició. Les crisis vitals afecten l'essència de la persona, la llibertat en especial, i a la fidelitat a uns programes que tot polític ha d'avalar amb fets de govern.

Les freqüents baralles en la coalició CiU és una mostra de la divergència dels interessos nacionalistes de dos partits que dubten de la independència real. Tots dos es necessiten numèricament al Parlament per governar, però, temen el fracàs del 27-S que ells mateixos alimenten. La indefinició, nedar i guardar la roba, -niu de l'abstencionisme- és rebutjada de ple per la moguda sobiranista. L'esperança remota d'una tercera via pactista amb un nou govern estatal a l'horitzó, està donant ales als dubtes interiors de CiU, PSC i ICV, deixant en minoria les forces independentistes fermes. La fe política en un Estat català està en hores baixes. Crisis encomanadissa o superable? És difícil tenir fe en uns missatgers opacs, desunits, indecisos, egoistes. Les darreres estadístiques sobre la independència són poc optimistes respecte els unionistes que superen en 4 punts (48% contra 44%). Les causa principal, la incredulitat en una política de tants caps tants barrets sense un full de ruta comú. No és l'oposició de l'espanyolisme que fa perdre adeptes, ans el contrari, cada sentència judicial adversa en fa augmentar. És l'espectacle llastimós que donen els partits catalanistes. És un miracle que hi hagin encara tants seguidors obstinats en marxar d'Espanya. Això és la tenacitat pura que fa moure muntanyes, heretada de fa tres segles. Si el procés tingués el recolzament dels cinc partits pre-9N, el percentatge de ciutadans en pro d'una Catalunya republicana superaria el 60%. A quin mur de lamentacions haurem de recòrrer el 28-S si el país ha d'acatar una derrota democràtica de les urnes? A la irresponsabilitat d'uns polítics, que seguiran tirant-se les culpes mútuament, i a l'abstenció de molts catalans sense brúixola política que es quedaran a casa. Però les víctimes seguiran essent les mateixes, a remolc del centralisme espanyol immobilista i despietat.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 14/3/2015