Del terratrèmol polític al desconcert judicial

És difícil de confegir un puzle quan falten peces. Pitjor quan en sobren, són d'un altre joc i pretenen encabir-hi com sigui. Polítics i jutges, cadascú a casa seva pel bé del poble.

La societat catalana y espanyola viu moments polítics convulsos que deriven cap a la incertesa del futur social, econòmic i governatiu. Deixant de banda els antecedents històrics seculars del conflicte espanyol-català, la moguda més immediata comença amb el trist desenllaç de l’Estatut fa cinc anys, la mala llavor i causa del xoc de trens que fa un any en patim les conseqüències més injustes. El 9-N va ser la primera topada greu sense descarrilar, encara. Però, estem en via morta. En aquest darrer any s´han precipitat vergonyosament les col·lisions. La guerra freda entre les dues administracions ens ha dut vora el precipici. La prepotència de Madrid per frenar el procés sobiranista no ha tingut límits ni mesura amb les querelles més humiliants contra la democràcia per posar urnes. L’estocada final contra l’èxit independentista del 27-S es plasma en la citació judicial contra el president i dues conselleres. Com a colofó, l’aprovació definitiva de l’arma mortífera en mans del Tribunal Constitucional contra un hipotètic president desobedient: la deshabilitació o empresonament. L’art.155 no és suficient? Tot i casualment, el dia 15 d’octubre del 2015, efemèride del 75è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Quantes coincidències! La trama fefaent de “la ràbia contra les urnes del 9N” –expressió d’Artur Mas- no necessita de més arguments. La conjuració del poder judicial i legislatiu absolutista de l’Estat ha quedat palesa, imposant unes acusacions inexistents als ulls de nou fiscals de Catalunya. Els demandats no podien declarar a Madrid. De fer-ho el govern central s´hauria lliurat –potser- de la humiliació del bany de masses que van rebre aquí els encausats, qualificat des d’allà de pressió contra el tribunal i la justícia. No volien embrutar-se les mans? Certament. Més còmode delegar i imposar la feina ingrata. Gràcies, no obstant, per fer posar en evidència la solidesa democràtica del poble català una vegada més. Falta només la imparcialitat del veredicte.

El poder polític es mostra insaciable. Les topades es multipliquen. La foguera electoral del 20-D s’està atiant dia a dia per tots costats. La majoria absoluta del Congrés i el Senat està gastant els últims cartutxos lligant decrets i pressupostos a contrarellotge amb tota l’oposició en contra, malgrat la descomposició interna i baixes del PP. Tota una pèssima feina mal feta que un nou govern en la incògnita haurà de desfer i redreçar. La interferència crònica del poder executiu, legislatiu i judicial està torpedinant i empobrint la democràcia del país. Prou de polititzar la justícia i judicialitzar la política. El clam arreu dels pobles no és cap revolta, és l’ús de la llibertat per aturar el desgavell. Si la Constitució és l’imperi de la llei perfecta per als conservadors, a què responen tantes corredisses per deixar-ho tot “lligat i ben lligat”? Ja ho va fer el dictador. O és que la transició democràtica està mal redactada, va deixar llacunes i portes mal tancades o ja inservibles? Queden deures pendents per blindar la Moncloa o són alumnes molt curosos. Amb tantes prevencions el litigi amb Catalunya queda irresolt i més distant. La llei sense diàleg i entesa és un mur. Ho palpem doblement a casa nostra entre el bloc del SÍ-NO i dintre del mateix bàndol independentista. Caldran unes segones eleccions catalanes per incapacitat d’acord? Els catalans, no ens valorem com a models demòcrates? Només hi ha dos ingredients conciliables imprescindibles: renúncies mútues amb negociació bilateral i un referèndum acordat  vinculant. Si es guanya, entrarem a Europa per la porta gran, sense rancúnies i boicots de mercat veïnal. Els resultats del 20-D no desencallaran la situació sense implicacions reformistes profundes. Si Catalunya vol marxar d’Espanya dependrà dels catalans, no de la voluntat dels espanyols i els seus nous governants. Només amb paraules i més amenaces no s’atura un procés de divorci ni es consolida una parella malavinguda.  Per solucionar-ho, què fan uns i altres per convèncer-nos de continuar units o separats amigablement? Únicament amb fets pactats i justícia real deixarà de tremolar el país, pacíficament i sense represàlies, deixant al jutge el tribunal i al polític el seu escó.

Ramon Mas Sanglas – 17/10/205