El vassallatge del qui al què, com i quan

La CUP dixit. No és cap dogma de fe el seu discurs, malgrat que desitjable per aconseguir la meta. L'impàs del 20-D pot capgirar molts esdeveniments aquí i allà. Temps al temps.

El procés independentista sembla paralitzat mediàticament. Per quant de temps? Ara el rellotge està en mans de Junts pel Sí, però, sota les ordres de la CUP. Els últimes de la fila en escons han passat a dirigir l’orquestra. Un joc d’escacs enrocat. El programa dels cupaires ha esdevingut un apèndix clau del full de ruta del procés que cal compatibilitzar amb els eixos centrals dels companys de viatge. Un “què” compendiat en 39 punts ha creat més complexitat negociadora centrada en la ruptura: desobediència a la llei i al TC, inici de l’Estat constituent de la república, un pla de xoc social urgent. Això tufeja a unilateralitat, a la que renunciaven sense el 55% de vots. Els 62 socis de CDC-ERC estan disposats a trencar tot vincle amb la negociació bilateral? El TC encara és el supervisor legislatiu a Catalunya com a súbdits espanyols i està a l’aguait de tot moviment i proclama il·legal.  Convergents i republicans acceptaran l’exigència d’un programa tan radical sense que els autors s’impliquin personalment com a part del govern? La lògica del discurs és eloqüent i l’objectiu irreversible, però, impracticable ara. No es pot proclamar una República catalana sense trencar en algun moment la legalitat espanyola. És cert. Cal fer-ho tan dràsticament i dramàticament? El dubte està en “quan i com”. El rampell de les preses pot ser contraproduent tenint en compte unes eleccions 20-D a la vista amb un canvi prou evident de forces polítiques en la Moncloa i el Congrés. Tres premisses que condicionen una quarta incògnita: “qui” serà el president? És molt suposar que no exploti cap mina al llarg del recorregut abans d’arribar a la meta presidencial. Amb el dit ficat a l’ull d’Artur Mas, encara que Junts pel Sí superés totes les proves –algunes quasi impossibles-, qui garanteix de facto el suport de la CUP en aquest líder convergent? Una prova de foc que voreja el xantatge i que mai permetran els afectats amb el recurs de segones eleccions a partir del gener. Amb un nou marc polític espanyol, tot podria canviar per bé o per mal del procés, sense l’absolutisme immobilista del PP. En definitiva, les tesis eufòriques i arrodonides de la CUP, -insòlites pels contrincants- poden convertir-se en un grapat de cendres per múltiples causes adverses sobrevingudes de fora i de casa mateix.

El clan de la CUP ha d’obrir portes i ments, a temps. Corre el risc que Junts pel Sí trobi uns  aliats mínims d’última hora i deixin penjats a 10 socis imprescindibles, de moment. Una visió restrictiva de la política centrada només a Catalunya no és positiva a l´hora d’eixamplar fronteres d’entesa. És indispensable que l’independentisme faci acte de presència unitàriament en els comicis nacionals? Sense cap mena de dubte, per aprimar el centralisme espanyolista i reforçar la necessitat d’un referèndum oficial, meta final del procés constituent. Un exemple recent, la victòria aclaparadora de diputats secessionistes escocesos  en les darreres eleccions britàniques. Ara disposen d’una  base més sòlida per a una segona proposta referendària, malgrat la derrota de l’any passat. Aquesta possibilitat d’èxit a Madrid està en mans del poble català i de la convicció dels candidats sobiranistes. No hi serà la CUP per decisió assembleària. El 20-D promet ser competitiu i engrescador. Els dos clàssics (PP-PSOE) desgastats pel pes d’una trajectòria d’encerts relatius i sotragades greus de corrupció, es veuran les cares amb dos aspirants novells de mans netes (C’s i Podemos), nascuts de l’il·lusionisme jove renovat i de la indignació social, respectivament. Uns amb el segell conservador -marca blanca del PP- i altres a l’esquerra del socialisme tradicional. La cinquena força difícil de rosegar i pair seria el nacionalisme territorial emergent. Per què no tots units, gallecs, bascos i catalans? En conclusió, el futur govern d’Espanya s’intueix plural i tranversal amb una triple tasca complicada: desfer múltiples reformes equivocades de quatre anys, dissenyar un marc constitucional de segona transició i definir -urgentment- un model federal desconegut o regional de finançament just, si no vol perdre les dues joies, les potències econòmiques del país: Catalunya i Euskadi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/10/2015