El federalisme espanyol, engany autonòmic del PSOE-PSC

La campanya electoral 20-D s'intueix divertida. Serà molt rica en promeses, contradiccions i ambigüitats per somiar en una Espanya renovada sense canviar res o poc.

La nova moda política és prometre obrir melons constitucionals, finançaments autonòmics i concerts econòmics existents per donar pas a estructures fiscals i federals diferents. Buscar solucions màgiques a vegades és crear més problemes. Què és el federalisme o la confederació d’Estats? Segons la Viquipèdia és un sistema polític en el qual les funcions del govern estan repartides entre un grup d'estats associats, prèviament creats, que després deleguen competències a un estat federal central, com és Alemanya, EUA, Bèlgica, Suïssa. Si parlem de confederació el poder central és més limitat i deleguen més sobirania, podent-se separar, si el poble ho volgués. El dret a decidir és la pedra filosofal. Els quatre partits destacats del 20-D (PP, PSOE, C´s, Podemos), ¿estan disposats a fer creu i ratlla amb la constitució actual i encendre foc nou? El NO és radical per salvar la pàtria centralitzadora, única i sobirana. Ja tenim el primer gran escull contra una segona transició imprescindible. El socialisme espanyol ha trobat en el federalisme un filó esbiaixat o subterfugi per plantar cara al sobiranisme català com a alternativa de la separació. Per dur a terme el seu objectiu s'acull al dret a decidir de tots els espanyol en base a una reforma constitucional restrictiva on els catalans veuran denegada la seva singularitat. En un edifici vell i ruïnós volen inserir-hi una Catalunya difosa i controlada, mai com a Nació o estat nacional. Un engany a l’estil “apoyaré el Estatut...” (Zapatero). El parany d’un canvi constitucional referendat per tots els espanyols on l’especificitat catalana no reconegui cap privilegi de facto, excepte l’obligació de contribuir solidàriament a la igualtat entre totes les regions. La pluralitat o diversitat ja s´ha fos. ¿En què es diferencia un estat federal de les falses autonomies actuals on les més desfavorides passen a ser les privilegiades i les més riques reben menys del que aporten? Cap polític federalista espanyol ha definit mai el seu mapa: quants estats hi hauran, quins seran, tipus d’economia pròpia i competències exclusives. Uns territoris dependents de per vida no tenen raó de ser. No cal que neixin. Acusar el país basc i navarrès de privilegiats és retrocedir. L’error està, en tot cas, en la quota assignada. El problema no és el concert econòmic sinó les espanyes feudals que durant 35 anys no han sabut administrar-se i créixer amb el que han rebut i dir prou d’ajuts. El rebost andalús de vots socialistes i la covardia de la reforma agrària són el fre territorial per aconseguir un concert d’autosuficiència amb l’expansió industrial i agrícola. Sense aquestes premisses bàsiques clares, el 20-D serà una fal·làcia electoral que donarà més ales a l’independentisme guanyador del 27-S i a d’altres seguidors.

El llop vestit d’ovella s’ha vist en la darrera enquesta feta a Pedro Sánchez (Vanguardia 4/10/2015). El federalisme, la solució entre el rupturisme i l’immobilisme. Com s’argumenta el plantejament? “Fent molta pedagogia, -contesta P.Sánchez- sobre la convivència, la millora de la seguretat social, més confiança ciutadana, europeisme més gran, reforma del sistema autonòmic”. Concreti més, insisteix el periodista. Què vol dir Espanya federal? “No trencar l’Espanya autonòmica ni liquidar-la, segons la declaració de Granada (juliol 2013), i sempre dins del marc constitucional”. Més contradicció i ambigüitat de la singularitat catalana de l’art. 2. Tot és fum sense l’autodeterminació del poble via referèndum que no admeten els partits majoritaris. Els espanyols, ¿han de ser els jutges del dret a decidir dels catalans per continuar dins o fora d’Espanya? Aquesta és la por del PSOE a parlar de nació, idèntica a la repressió del PP amb l’imperi de la llei del 78. Sense enterrar una transició morta no hi haurà  regeneració política. L’Estatut andalús parla de “realitat nacional” i no passa res. Aquí es pren com una amenaça de separatisme. Asimetria identitària per a uns i economia simètrica per a tots a costa aliena. Uns retocs superficials sense el reconeixement dels drets històrics de Catalunya i la llibertat plena a decidir, és un reformisme enganyós. El camí queda tancat i crida a la DUI de la CUP, inexorablement. No barregem nominalismes i  transversalitat amb el desafiament a la convivència. Retornar a l’Estatut original sortit del Parlament el 30 setembre 2005 seria un principi de diàleg, no el final del trajecte. El gerro de porcellana fina que va trencar el socialisme espanyol en el  Congrés dels diputats no és reparable amb la simple bona voluntat sense el reconeixement i instauració dels fets de ple dret perduts.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/10/2015