Els sondejos 20-D promouen maquillatges polítics de campanya. Catalunya serà la màscara central dels quatre grans partits amb un Parlament a l'ombra i expectant vers Madrid. Espionatge mutu.
La palestra del 20-D comença amb
una certesa molt competitiva: cap partit aconseguirà la majoria absoluta,
afortunadament. Una premissa estimulant per a l’acarnissament polític en una
cursa dels quatre grans que aspiren la Moncloa. Els participants de segona
divisió o autonomistes seran menys
rellevants, llevat d’alguna necessitat
aritmètica extrema com l’episodi CUP respecte Junts pel Sí. Catalunya
serà el maldecap de tots i el roc de la sabata que no sabran on i com ubicar o
treure’s. Els resultats 27-S i per afegidura la causa judicial dels tres
querellats 9-N han incomodat tant, que l’òrbita 20-D gravitarà sobre el
desenllaç d’aquests dos nuclis, polític i judicial. El súmmum del
trencaclosques seria que una candidatura independentista esgarrapés una
trentena d’escons a Madrid. Hi ha prou esma política amb vocació sobiranista sense
la societat civil de bracet per plantar-se a l’hemicicle madrilenys amb cara i
ulls de reivindicació? Les enquestes sobre 20-D posen el PP com a primera força
amb 50-60 escons menys, seguit del PSOE. Amb la suma de Ciutadans o Podemos per
separat cap dels dos partits rotatoris obtindria
la majoria necessària. Únicament la fusió dels dos rivals (PP i PSOE) formarien
govern. Inversemblant, però, no impossible. Es van agermanar contra el
terrorisme etarra. Per evitar la sortida democràtica i referendada de
Catalunya, podria repetir-se el mateix episodi. Dos acèrrims adversaris que
parlen d’emergència nacional i salvació patriòtica són capaços de tot per tal
de no perdre Catalunya, motor de pervivència. Les preses del procés i la
unilateralitat radical s’han refredat vist
el panorama. Només un nodrit bloc d’escons independentistes al costat de
Podemos i els reforços autonòmics compromesos amb el dret a decidir podrien
contrarestar l’espanyolisme més desaprensiu, si Ciutadans acompanyés la seva predisposició
negociadora amb una oferta llaminera i dissuassòria per dirimir en un
referèndum a canvi de la ruptura, que rebutgen amb fermesa. Sense aquests ponts
seran inevitables unes segones eleccions catalanes i tirar pel dret en cas de
guanyar en vots i escons. Plebiscit pur i dur. Última oportunitat. Cap
referèndum acordat, però, sortiria gratuït per les dues bandes. La convicció
ideològica d’un nou Estat o la butxaca d’un finançament reformat, -un dilema
transcendental-, estaran exposades als paranys de l’engany. El govern espanyol
és un mestre consumat en transgressions econòmiques pactades i morositats
envers les autonomies. Unes promeses de canvi radical d’Espanya envers
Catalunya –per què ens estima- sense
traspassar la recaptació total d’impostos a la hisenda catalana seria un
miratge. El poble, la llengua catalana i la seva història no es subhasten.
El ciutadà nedarà en el mar de
les promeses electorals. S’estan configurant les màscares de cada partit sota
cosmètiques sospitoses. El PP ha perdut actius forçosos per la corrupció i
desacords interns. Continuen inalterables els eixos conservadors: unitat
nacional fèrria i la inviolabilitat constitucional o imperi de la llei fent
bandera de la redempció econòmica del país. El PSOE, més obert i suspicaç,
promet reformes: derogació de lleis retrògrades del PP, reforma parcial de la
Constitució i un sistema federal desconegut. El dret a decidir sostingut fa un
temps pel PSC i alguns homòlegs estatals s´ha diluït. En què difereixen els dos
clàssics respecte Catalunya? En ben poc, pràcticament. “S’ha de reformar Espanya per convèncer els catalans i seguir units”
(PSOE-Cs’s-Podemos). Explicaran abans d’anar les urnes com pensen fer-ho? Si
Ciutadans proposa eliminar el concert basc com a principi d’unitat, el xoc
d’Espanya tindrà dos fronts vius: Catalunya i Euskadi. Tot plegat evidencia que
la primera transició democràtica s’ha
esgotat i demanda un relleu institucional, autonòmic i fiscal arreu, sense oblidar
la pluralitat nacional i les singularitats territorials o nacions. La simetria
exclusiva com a barem d’igualtat i garant d’unitat aportarà més confrontació i divisió
irremeiable. El 20-D els polítics rebran les qualificacions dels seus deures en
funció de les solucions reals, no les promeses.
Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia
de Berga, 20/10/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada