Plurinacionalitat i unitat surrealistes

El nou PSOE creu haver  trobat la bola de vidre del conflicte Espanya-Catalunya en la pluralitat de nacions, no d'Estats, dintre del territori nacional. Li falla la memòria històrica i li falta coratge democràtic per deixar decidir.

No és cap novetat el fet plural de la regionalitat espanyola. Per a Herrero de Miñón i molts constitucionalistes és una obvietat des del 1978. El Congrés del PSOE no aporta cap descoberta. La anormalitat socialista és mantenir la unitat imposada sobre una base plurinacional diferencial  real per no defraudar la baronia interna estàtica i la dreta espanyola. Per no trencar motlles nacionals contra els independentistes signa amb el PP la batalla antirreferèndum. Una oportunitat perduda per discrepar de Rajoy i obrir un pactisme sincer abans l’1 d’octubre. No aprofita el camí obert en la moció de censura de Podemos. Tanca files amb una executiva a mida per desfilar cap a la Moncloa amb una fantasiosa plurinacionalitat quimèrica a canvi de catapultar el procés. Arriben tard i malament. La nova política de Pedro Sánchez obre un munt d'incògnites i contradiccions. Com compaginar la sagrada unitat de l’Estat amb la plurinacionalitat econòmica d’una Espanya nació de nacions? Quins requisits mínims són imprescindibles per ser una nació? Quantes n’englobarà el territori espanyol? En què es diferencia en la pràctica una nació d’una autonomia actual? Són drets adquirits per la història autòctona o per sol·licitud i mèrits? Com es combina amb la igualtat de tots els espanyols que consagra la Carta Magna? El règim federal o confederal de nacions com administra la productivitat dels propis recursos descentralitzats  fiscalment i el manteniment dels serveis comuns de l’Estat? Divergeix del sistema foral basc-navarrès i del concert econòmic? Pensen fer capitular els catalans de l’intent secessionista enlluernats per un plurinacionalisme indefinit? El “No és No” a Rajoy en la investidura ha esdevingut un “Sí és Sí” contra  Catalunya. Com ho justifiquen?  Perquè “Espanya estima Catalunya i no vol que marxi”, responen. Amor colonial i paternal o fraternal entre iguals? Pel bé del catalans o dels espanyols? Qui necessita més de qui? Prou castells de fades i focs d’artifici. La credibilitat ciutadana neix en el consens de les urnes, no en els mítings congressuals i assemblearis. La creació d'una Comissió al Congrés sobre Catalunya abans d l'1-O amb les noves forces, ¿serà una llumeta d'esperança contra el radicalisme del PP o una modalitat amable per enterrar el procés sense el 155, la repressió lingüística i els tribunals? No proposeu més cercles quadrats. Un millor finançament -simètric i asimètric alhora per a tots- i una reforma constitucional que mantingui la unitat, la igualtat i la diversitat territorial són paradoxes. El futur de Catalunya i de cada regió passa per la seva ciutadania a través dels vots, no un congrés socialista. Un Estat propi o una nació annexa amb contingut limitats són dos mons dràsticament diferents que els governants espanyols no volen  plantejar-se seriosament per no perdre el poder de la centralitat eterna. Vet aquí el xoc entre el surrealisme de les intencions i la praxis legislada intocable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/6/2017