La Catalunya reconstruïda

Acabem el 2017 amb un regust de victòria electoral, però, amb un horitzó indefinit. Catalunya i Espanya no podran retrobar-se sense propòsits ferms de respecte a les urnes,  obrint les portes de la llibertat a presoners, exiliats i encausats polítics.

En breu començarà l'escenificació política del nou govern entre bambolines i fent equilibrisme en un camp de mines. El president ha presentat el guió fil per randa en el missatge de cap d’any des de l'exili. Serà una odissea amb final feliç? O neix un govern pur sorgit de les urnes 21D deixant lliures  presos i exiliats o tindrem un govern tutelat pel 155 amb els candidats substituts que pertoquen de cada llista. Què convé més per evitar unes segones eleccions  semblants o incertes per al sobiranisme? Un país democràtic amb signes reals i sincers de reconciliació aplicaria la primera opció sense apriorismes. En cas de relliscades  constitucionals sempre estarà a punt –que no paren de recordar- un 155 activable. Però, el retorn de Bèlgica serà un desafiament als tribunals i l'autoempresonament automàtic? Una absurditat democràtica més i parlar de diàleg alhora. La prova del cotó es veurà els dies 4 i 11 de gener amb la llibertat o no dels presoners polítics sense judici. L’escletxa governamental telemàtica seria l’alegria unionista amb la immediatesa del TC, el receptari dels problemes polítics de Rajoy. Per exclusió estratègica i calendari en mà, a primera vista s’imposa la renúncia d’una fotocòpia del govern anterior, malauradament.  El reglament parlamentari, un artefacte explosiu,  pot ser flexible per a uns i rígid per a l’oposició. Senyora Artadi, amb tota la raó del món, voler no sempre és poder i menys amb un il·legal, però, quasi totpoderós 155.  Una treva, no és cap claudicació sobiranista sinó una porta oberta que es tancarà si Rajoy la desaprofita una vegada més. Si fiscalia segueix fent neteges secessionistes d’adoctrinaments imaginaris, de polítics i pensadors sospitosos, demostrarà que la bilateralitat i el joc net és impossible en aquest país recentralitzador. No podem viure en una transició devastadora d’espionatge permanent, purgant  suposats pecats sobiranistes per absència de diàleg. Quines paradoxes! S'ha de destruir -propi de les guerres - per tornar reconstruir amb una majoria absoluta parlamentària segrestada?  Les eleccions de la solució, confiant en la victòria unionista, enfortiran les discrepàncies amb l’imperi del 155? Sense voluntat compartida el nou any heretarà la crisi democràtica profunda del 2017 amb un sobiranisme guanyador tocat -no enfonsat-, que no passarà per l’adreçador de l’estat renunciant drets històrics conquerits. La resposta exigida és dràstica: recuperació d'institucions i de persones -a ser possible-, i paralització de la maquinària judicial. Cal la participació dels diputats unionistes sense propostes esbojarrades com Tabàrnia, ni frontalitat sistemàtica.  Hem de ser conscients que després del 21D tot Catalunya ha pres una dimensió històrica inèdita reafirmant la singularitat irrenunciable El concepte de primer motor econòmic espanyol sotmès a la fiscalització estatal del 8% del PIB ha dit prou. Solidaritat i finançament autonòmic equitatius sense més empobriment del territori. La llengua i la immersió lingüística són i seran principis inviolables de catalanitat. La integritat de l’Estatut 2006 aprovat ha de recobrar els valors interns dels orígens, si totes les lleis són iguals i estan sotmeses al mateix règim estatal de compliment. Restitució del passat per reconstruir el present és la tasca progressiva de la república catalana.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/12/2017