La campanya electoral descobrirà elixirs de nova política miraculosa. Iceta ha descobert la hisenda catalana compartida i legal en el bagul de l'Estatut 2006. Però Catalunya no pot ser singular. Tots o ningú. Els privilegis són exclusius dels bascos.
El
senyor Miquel Iceta ha descobert que hi ha aigua al mar per pescar vots.
Llegint l'Estatut 2006 ha topat amb l’article 204.2 permissiu i legítim, no
explotat legalment: "La Generalitat
té capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots i cadascun dels
impostos estatals suportats a Catalunya". La polèmica electoral serà llaminera i polèmica. El líder
socialista vol beure en la font del
pacte fiscal denegat a Artur Mas (2012) adduint matisos raonables sobre la
Hisenda Catalana, per no rebre l’enèsim
cop de porta. Un "consorci tributari" amb l'Estat té cabuda en el
règim comú espanyol. Malgrat la cautela d'un Iceta conciliador amb anhels
presidencials, els barons socialistes d'Extremadura, Andalusia i Astúries li han saltat a la jugular. Pitjor ha estat
la reacció del PPC i C's titllant
"d'ocurrència i de triomf independentista" el fet d'una hisenda
compartida. Pocs amics trobarà el PSC el 22-D per formar un tripartit unionista
tolerant i combatiu alhora a Madrid.
Podria compartir un racó de taula amb les vaguetats dels Comuns. Més magre ho
tindrà amb els sobiranistes, malgrat una bilateralitat estovada per imposició i
necessitat. Li han comprat l'enginy els presidents de la Comunitat Valenciana i
les Balears com una mesura d'equilibri financer
entre autonomia i centralitat. De què recelen les regions restants? No volen posar sobre la
taula els seus dèficits fiscals camuflats i passar la vergonya de pidolaires de l'Estat. La caixa comuna de
Montoro tapa amb tripijocs el secretisme de les balances fiscals calculades amb
mètodes diferents i mai coincidents. Ben curiós que només les comunitats
aportadores estan d'acord amb la panacea Iceta implantant una hisenda més
eficient i justa que federal. Per què fa por la transparència? Saber què recull
i gasta Catalunya canviaria el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) que paga amb
els propis diners recaptats a casa i posaria en solfa la solidaritat abusiva
sota paràmetres d’ordinalitat (no pagar més del que reps). La morositat estatal
-pagar tard- estaria sota control, però, molt distant d’un concert basc. Els
sobiranistes reclamen el pa sencer i carn, no simples engrunes fiscals. La
bilateralitat comportarà renúncies sense renegar fites aprovades i no
exercitades pels episodis negres de l’1-O i 27-O amb tres reptes difícils:
l’absència de dos líders en la campanya (Puigdemont-Junqueras), la manca
d’acords bàsics dels tres partits sobiranistes i la guitza del 155 després del
22-D. El nou parlamentarisme amatent al
mínim canvi centrarà l'atenció en la restitució dels drets socials perduts i
barrats sense deixar de banda la inviolabilitat immersiva de l'escola, la
idiosincràsia catalana perseguida i la integritat dels canals públics de
comunicació. El 22-D canviarà el rumb de Catalunya cap a la dependència
espanyola severa o cap a l’autodeterminació ferma en funció de la participació
massiva de les urnes i la força política unitària dels dos blocs
contrincants.
Ramon
Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga, 5/12/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada