Tempestes entre sorolls de diàleg

Any Nou, política nova? Seria la millor notícia per a catalans i espanyols. Els auguris són ben diferents. El diàleg efectiu continua en els llimbs de les bones intencions. El 2019 serà dens en tots els estaments amb sorpreses de difícil solució.

Després de la tempesta ve la calma. És la que busquem tots quan ens desitgem feliç any 2019. Quan, més que sorolls, s'ofereix diàleg "sincer i valent" (missatge del  cap d'Any de Torra) per ser escoltats mútuament malgrat no agradin certes propostes legítimes i evitar així  la insurrecció unilateral en defensa d’un poble i la llibertat dels presos. Difícil de definir què s'entén per calma en política mentre les aigües de tants temporals baixen tèrboles i braves. El sobiranisme  busca el reconeixement de la seva identitat com a Estat republicà propi (21 punts de Torra tractats de monòleg a Moncloa) i "parlar de tot". C's intenta eliminar d'Euskadi i Navarra tot privilegi foral, la quota basca i el pacte fiscal. La futura nova Junta andalusa de dretes vol potenciar sanitat, educació i justícia autonòmiques per no ser menys. L'extrema dreta Vox advoca per retornar-les a l'Estat central i anular totes les autonomies. Quatre posicions d'impossible confluència per la seva radicalitat, ben allunyades del somni socialista d'una Espanya federal. El galimaties andalús ha enredat tot el mapa polític espanyol. El colofó de l'embolic, però, vindrà amb el judici dels dotze polítics al Suprem de Madrid i els sis al TSJC. Serà una amalgama teatral  de comèdia, vodevil i tragèdia per plorar més que  riure, amb el teló de fons d'eleccions autonòmiques, municipals, europees (26 maig) i el fantasma de les generals lligades als pressupostos. Quin futur li espera al conflicte espanyol-català enmig de tantes tempestes i turbulències nacionals? Trobar diàleg aquí  és  buscar una agulla al paller. Al ciutadà se li farà difícil triar un menú tan divers i digerir unes postres catalanes sorprenents: la desavinença entre partits independentistes. Com i quan arribarà la calma després de tants xàfecs, trons i llamps d'un segon 155 terrorífic a l'horitzó? El més curiós de tot, cap polític tira la tovallola ni s'aixeca de la cadira. S'aferren més que mai al salvavides enmig de la riuada descontrolada. La conclusió és evident. El ciutadà ha de ser  l'àrbitre final a través de les urnes en cada situació concreta, no la llei repressiva exprés i menys uns tribunals sense jurisdicció política, en teoria. Catalunya no serà cap excepció. No amarrarà la seva embarcació per pujar al bot d'un nou Estatut, una  joguina més de l'Estat. El seny català no caurà novament en el mateix parany. Es d'esperar que la lògica internacional mediadora imposi un referèndum d'autodeterminació davant la irracionalitat uniformista del govern estatal, a menys que el reformisme espanyol, miraculosament, es prengui la qüestió del procés com  un sistema confederal de drets compartits i plurinacionals. Estarà preparada la societat catalana -i els partits dividits-  o s'haurà cansat de bregar i remar a contracorrent? Caurà en mans d'un centralisme de dretes amb seqüeles inimaginables? La solució última està en mans de la majoria absoluta ara escassa o inexistent. Sense carregar contra les causes ben conegudes, un futur republicà tenebrós a Catalunya no seria imputable només a l'ofensiva espanyola, també a la insuficiència sobiranista de votants per manca de lideratge unitari. Es repetirà el revés escocès i quebequès? Som a temps de prevenir la catàstrofe i capgirar els resultats adversos alliçonats per la història aliena. Seria el millor any polític per a Catalunya, la plenitud democràtica.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 1/1/2019