Democràcia i drets bilaterals

El partidisme polític ha superat els límits de confrontació contra Catalunya per rebatre tot intent secessionista legítim. Els parlaments autonòmics  decidiran el futur dels catalans? El concepte democràcia s'ha pluralitzat tant que l'essència del poder popular s'ha esvaït en les sales judicials polititzades.

“Catalunya nos matará” (Juan Carlos Merino, socialista i president regional basc). És un crit de desesperació electoral si el PSOE pacta amb els catalans o un pronòstic de secessió amb pèrdues autonòmiques irreparables? Aquest és el nucli dur del primer conflicte nacional centrat en la diana recaptatòria per a Espanya. Quin seria l’escenari estatal  amb un 19% menys del seu PIB? Aquí rau el principi d’estancament polític més radical sobre el paradigma de la unitat com a excusa: “Defender la segregación de Catalunya es legítimo, romper con la Constitución, no” (P. Sánchez).  Un binomi difícil de compaginar i delimitar. L’Estat ha negat sempre els drets dels catalans a decidir una alternativa sense mútues dependències econòmiques, un trampolí cabdal, no únic, de les aspiracions sobiranistes d’un poble reprimit secularment per la llengua i la cultura. Si Catalunya fora una regió pobra no seria assetjada per mitja Espanya. Interessa alimentar la catalanofòbia nacional per raons de butxaca i mantenir una crispació permanent entre la ciutadania a fi de dividir i allunyar la temptació diabòlica del referèndum pactat amb possibilitats d'un Catèxit. Aquesta batalla hispànica suma i dóna vots. Per què Extremadura es fica en casa aliena, vota favorablement en seu parlamentària un 155 dràstic per al catalans –un domini colonial oficial- i no s'acarnissa contra bascos i navarresos amb una renda per càpita molt superior? El pacte financer constitucional del 78 gràcies l’amenaça etarra els empara. Aquí els pares constitucionalistes, lamentablement, van optar pel peix al cove sense singularitats fiscals pròpies, doncs, els catalans de les pedres ja en fan pans per donar i vendre. Així va quedar definida la sagrada unitat patriòtica, lligada a la generositat forçada a canvi d’almoines. Quin espanyol deixaria anar una fruita tan sucosa exposant-se a perdre una mamella estatal històrica? Després de 40 anys de presa de pèl i de peles el poble ha dit prou d’espoli.  Prou al pal i la repressió d’una dreta voraç i odiosa.  Prou al pal i la pastanaga socialista. Prou de servitud abusiva a canvi de promeses estatutàries, més peix en un cove foradat. Si la igualtat és un objectiu primordial, per què la inversió en funcionaris públics -per exemple-, és del 40% en moltes autonomies i només del 10% a Catalunya? D’on provenen els impostos per cobrir els seus salaris? El poble català s'ha cansat de ser cornut i pagar el beure. La solidaritat té uns límits. El reconeixement és la sordesa, simples sorolls de diàleg i tribunals contra els líders de l´1-O. Soroll per argumentar problemes de convivència i fomentar discòrdies entre els partits independentistes. Un marc d'inestabilitat perfecte per revoltar la població espanyola contra la catalana. La trajectòria judicial contra els presos polítics eixamplarà les vies de secessió o minvaran les conviccions separatistes a favor de més unionisme espanyol? Les urnes tindran la paraula tard o d’hora sota els efectes de la unitat partidista o la divisió popular provocada. Ara està en mans dels jutge, fiscals i del mateix govern la solució o prolongació del conflicte amb l’absolució o condemna ignominiosa dels líders, representants d’una ciutadania compromesa a qui afectarà vivament la sentència.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/1/2019