Unitat sobiranista o ultradreta

L'equilibrisme polític és la primera virtut del professional per saber governar. Quan les cruïlles són múltiples és de savis saber consultar, no la vareta màgica inexistent, sinó al poble. En situacions d'escat i mat no fer-ho és un atemptat a la democràcia.

Així es preveu el camí, com una traca final a Catalunya, Espanya i Europa. La unitat amb llistes úniques serà l’arma decisiva de les nacions emergents per conquerir els drets legítims contra les aliances i Estats intransigents. Autodeterminació unitària d'ERC, PDeCat o JxCat i CUP o la deriva. Sobiranistes bascos, gallecs i catalans, escolteu les veus amenaçadores, reaccioneu a temps i conjuntament. Per què no llistes  independentistes a Espanya i Europa? És l’aposta de l’ANC. Un repte contra la voracitat d'una extrema dreta expansiva. El seu ímpetu per destruir conquestes autonòmiques amb la força involucionista de la igualtat patriòtica i l’esperit nacional podria frenar o acabar amb la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. La llavor de Vox a Espanya i la dreta radical a Europa fructifica segons el darrer CIS. A què juguen els interessos sobiranistes dividits buscant la glòria individual al Parlament i al Congrés amb aquest panorama? La unilateralitat política retrògrada pot ser legal i la independentista no? La llei del més fort s'imposa sempre amb la unió de principis i fets. Prou de batalletes, curses i sigles en comicis electorals. El votant perd el nord -la confiança- amb tanta atomització partidista. Perilla que una majoria d’electors li rellisquin les urnes amb l'abstenció, una causa de la derrota socialista en pròpia carn a Andalusia. Un viatge electoral amb companys desavinguts incomoda i desgasta. El ciutadà es pregunta com tres caps (Torra, Puigdemont i Junqueras) en tres barrets diferents (Parlament, Waterloo i Lledoners) puguin avenir-se en tot. És incomprensible com el misteri diví de la Trinitat -tres en un- reservat a la fe sempre cega. La vella política del sistema espanyol del 78 està exhaurida. Contra la immobilitat que vol perpetuar l'extrema dreta només queden dues vies: el reformisme integral del model actual que l'Estat dels partits dinàstics es nega fer de veritat amb l'aval d'una monarquia imposada pel franquisme o la secessió territorial amb el sufragi de la majoria independentista unida. Tornem a la cantarella inicial: la força democràtica de la unitat és l'únic contrafort dels dos bàndols. Qui agafarà la torxa del relleu? Un escenari postelectoral repressiu a Espanya amb una dreta reaccionària a la Moncloa –un tripartit PP, C's i Vox- no és cap fantasia. Els sondejos pronostiquen l’ascens contra una esquerra insuficient. Mireu l’assaig andalús. Les conseqüències devastadores per a Catalunya i les autonomies progressistes serien arrasadores. Qualsevol 155 quedaria curt. Un primer tast d'aquesta explosió dretana arribarà amb el llarg judici qüestionat de 9 presos i altres investigats que contaminarà els comicis 26 de maig malgrat la sentència posposada. La teatralitat judicial serà un esdeveniment nacional històric de dos mesos de cartellera i de pantalles dramàtiques. Els espectadors no restaran impassibles després d'un any d'activisme, ni indiferents davant les urnes. Cap a on decantarà el seu vot? Una Espanya autonòmica i municipal més separada i plural o més enganxada al constitucionalisme petrificat? Un terme mig, que seria la negociació Espanya-Catalunya amb una bateria de propostes té els dies comptats sense l’audàcia d'un govern socialista indecís, lligat de peus i mans al comodí dels pressupostos i presos. Al febrer es jugaran les cartes dels comptes estatals. Cara o creu dels nostàlgics conservadors del passat contra els drets democràtics del progressisme decidit a conquerir la legalitat d'un nou marc referendari pactat i votat. Les coalicions polítiques només manaran amb permís de les urnes democràtiques, el poble. Fem-nos valer units.

 Ramon Mas Sanglas -  Sta. Eugènia de Berga, 8/1/2019