Som i serem

El “fets i no paraules” de l’eslògan socialista ara es capgira en “fets i paraules”. És hora de rendir comptes de vuit anys de govern. Demostrar –o fer veure- que s’escolta a la societat. Eviten així confrontacions partidistes amb l’oposició per a qui el tripartit ha estat una travessa del desert i una sequera per al país. Es parlarà amb els homòlegs de la campanya sense rancúnia. Només intentaran contrastar programes, sense desqualificacions. En fi, una germanor total, sense defenestrar ningú. Per què fer eleccions, doncs? Us poseu d’acord amigablement i us repartiu el pastís, com sempre. Seria una bona aportació de despeses inútils a la causa comuna de la crisi. L’atur laboral no està per a celebracions ni gresques mitingueres.
Aquestes són les intencionalitats manses a set mesos vista de la lluita, ineludible, per arribar a la Generalitat. Els dos grans del país, en litigi estadístic, volen aparèixer pacíficament, amb la vaixella sencera, com si no haguessin trencat cap plat durant la legislatura. Cares noves i amables, amb renovació de mobiliari, façanes pintades, però, amb el mateix esquelet, estructura i ambició reforçada, vestida de pell democràtica. Un cop d’efecte. Les aparences i l’aparell d’un partit polític desencisat no aportarà noves paperetes a les urnes si no reneix la il•lusió del votant en uns governants de nova generació. No em refereixo a la edat, necessàriament, sinó a la mentalitat de fer política, lliure de la servitud partidista. No és fàcil canviar rutines sense una reestructuració del sistema. S’ha d’actualitzar tota una maquinària anquilosada. El nou polític vocacional no depèn exclusivament de la fidelitat al partit i els seus ideals, sinó de l’engranatge electoral i legislatiu autonòmic. Tantes dècades de desafecció i rebuig social només pot desinfectar-se amb un planter renovat sortit de la base popular de cada demarcació territorial, no de les xarxes partidistes. Els embolics històrics d’interessos han falsejat tant la representativitat que la confiança és difícilment recuperable. L’única alternativa vàlida és la del polític proper, més tecnòcrata que ideòleg, capaç de trencar amb un passat negre marcat per la corrupció i l’engany. Els líders han de ser models de conducta. El polític originari, grec, era un exemple viu de servei. Ara, no se li demana treballar per amor a l’art, però, sense perversió, amb la transparència i el rendiment regular de comptes dels seus actes i administracions. S’ha perdut una oportunitat d’or per crear la figura del governant autèntic amb la llei electoral de les llistes obertes. L’obsessió immobilista de tants anys comportarà uns sacrificis, encara desconeguts, però, inevitables.
Abans no arribi la tardor tots els ulls estan amatents a uns resultats pendents d’avaluació: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, l’eficiència de Rodalies, la gestió final de l’aeroport del Prat, les noves mesures pal•liatives de l’atur, entre d’altres. El tripartit es juga les últimes cartes enfront d’uns avantatges electorals dels convergents que volen dosificar amb cautela i esforç. No són els únics contrincants. A més dels adversaris de l’arc parlamentari actual, també pujaran al ring nous aspirants populistes disposats a esgarrapar escons. Regrupament intentarà fer-se el seu racó independentista aprofitant la mala maror contra el catalanisme. Per contra, Plataforma per Catalunya esgrimirà la bandera de la immigració indocumentada del país per defensar els drets dels autòctons i dels residents forans, però, legalitzats. Un mapa dispers i heterogeni que donarà molt de joc a la diversitat ideològica de l’electorat, si decideix acostar-se a les urnes, malgrat sigui per dipositar la papereta en blanc. La interpretació de la democràcia no sempre és coincident entre el què volen ser els polítics i el què desitgen ser i tenir els ciutadans.
Ramon Mas Sanglas – 31/3/2010