El temps no té preu

El temps no és or, ho és tot i més, també fugisser. Se’ns escapa de les mans i ens en falta. Si es pogués pagar i comprar amb temps, els rics no moririen. Però, tots som mortals, afortunadament. El temps és l’ ingredient principal de la salut, del treball i la il•lusió de la vida. El temps del dia i de l’any és el mateix per a tots, però, diferent per a cadascú. Voldríem ser els administradors del nostre temps, per a l’enriquiment personal o social i no malversar-lo. Però, la vida laboral ens hipoteca part d’aquesta riquesa intransferible, doncs, la feina és un bé més escàs, necessari i buscat.
L’eslògan de la campanya “El temps és el millor que tens. Fes-lo teu”, és una invitació a l’egoisme sa, a viure bé, si pots i et deixen. Som part i engranatge de la família, l’empresa, l’entorn. Ensenyem al nen a compartir a casa i a l’escola. La convivència és repartir temps, bàsicament, buscant la millor qualitat de vida. El temps col•lectiu és el més difícil de flexibilitzar i conciliar perquè els interessos individuals no sempre són coincidents. Cada vida s’emmarca en pautes diferents per créixer, estudiar, sentir-te útil, ser pares, bons professionals, productius i viure feliçment la jubilació. Cada etapa comporta un estil de vida lligat a unes circumstàncies temporals que defineixen el grau de benestar. En quina mesura som capaços de ser propietaris del nostre temps malgrat les imposicions de fora? Estem educant i eduquem per a ser responsables del temps compartit? Donar temps i rebre’n dels altres no té preu perquè suposa administrar moments d’existència pròpia i aliena. El temps perdut mai retorna, no és recuperable ni substituïble, malgrat ho sembli.
Parlem del període laboral, que ocupa dos terços de la vida. La submissió cega a una rigidesa productiva, -certificada fins i tot amb un control ISO escrupolós i oficial- , és indici d’un perfeccionisme malaltís que pot veure’s abocat al segrest del temps privat de manera obsessiva, fins la mateixa depressió. És un dels pitjors perills dels riscos psicosocials del treballador actual, conseqüència de l’estrès permanent, degut al desajustament entre horari i producció. La negociació laboral és un joc d’equilibri entre els drets humans del client i les condicions inherents a la bona salut. La feina mata si ens fa més dèbils, ens esgota i ens superen les estructures empresarials. Quan ens considerem incapaços de respondre a l’exigència d’una feina –imposada en excés- podem ser víctimes de l’angoixa. Si creiem i acceptem aquesta forma de viure com a habitual, hem emmalaltit. Quelcom greu passa amb els nostres superiors o l’entorn laboral, si estem obsessionats en perseguir l’impossible. No ser gestors del propi temps vol dir sentir-se espiat i cronometrat, perquè desconfien del meu rendiment qualitatiu. Tal autorepressió psicològica colpeix i tritura fins l’ansietat i declarar-te culpable o inútil en un món competitiu, més selectiu en època de crisi. Seria l'equivalent a un assetjament passiu o mòbbing indirecte.
Viure els plaers de la vida és un objectiu noble quan no entranya intencionalitats malèvoles. En diem ser feliços. Tot ser viu i a la seva manera -també els irracionals- , busca el camí de l’autocomplaença a través del temps i les experiències que cada vivència li depara. Dels errors temporals n’ aprenem –de tant en tant- per no malmetre més temps en una segona ensopegada. És el valor de la rectificació, que no ens retorna al passat, però fa reflexionar sobre el futur. En definitiva, avaluem el nostre temps quan diem: “si tornés a néixer m’agradaria ser...” o, faria el mateix, perquè he viscut feliç. He tingut temps per ser lliure, conviure, treballar, ser creatiu, descansar i realitzar els meus ideals. Seria el lema més fantàstic d’una vida pletòrica. Però, l’optimisme més realista no pot oblidar que el sol no brilla tots els dies per igual. Tant debò poguéssim “matar el temps” , en positiu, i dedicar-nos als nostres ocis i hobbies sempre. És un privilegi exclusiu dels jubilats? Mentre el treball digne i la conciliació familiar no compatibilitzin millor, seguiran essent adversaris i nosaltres poc amos lliures del nostre temps.

Ramon Mas Sanglas -3/5/2010