Ètica i equitat de la tisorada salarial

Qui renuncia al benestar personal per gust? Per naturalesa no som insensibles i mesells. Les circumstàncies –provocades per uns afanys desmesurats- imposen privacions a tots, abans que naufragar. La crisi financera i política, de rebot, s’ha convertit en el flagell del treballador i de l’hipotecat, pel desgavell especulatiu i l’avarícia desfrenada dels rics. Dos mons antagònics en conflicte que haurien de compartir responsabilitats segons el grau de culpabilitat. Però, el poder econòmic entén poc d’ètica i moral, principal botxí i seductor del gremi polític, les seves víctimes. Ni la demagògia de donar amb la mà esquerra allò que sostreu amb la dreta convenç al ciutadà més benèvol. Els zels i els greuges comparatius en una família no es suavitzen amb promeses i anant al psicòleg, sinó amb la balança de l’equitat i el coratge de la justícia. Heus aquí la medicina que el govern no sap receptar, imposant el xarop amarg als desvalguts –pensionistes, funcionaris i empleats públics- , privats dels mims de la fortuna, reservant les joguines i els dolços per als poderosos intocables.
El president no descarta apujar els impostos als més rics -a mig termini i sine die - als que realment tenen diners i demanar-los un esforç, sense perjudicar les classes mitjanes. Remordiments de consciència d’última hora o temor a la moguda popular i sindical? Qui són aquests enigmàtics col•laboradors que arriben a la posta del sol? Els treballador sense contracte del darrer torn? Els que tenen un calaix patrimonial o un salari que no els fa patir per arribar a cap de mes? De moment els ignorem perquè estan amagats. Estaran negociant o preparant una vaga? Les seves nòmines són desconegudes en el maquinari d’hisenda. La perplexitat de les categories socials en funció del poder adquisitiu fa trontollar els criteris d’uns governants anomenats fictíciament esquerrans. Ara els cal una resposta contundent i urgent a les exigències europees. Buscar als rics i defraudadors, als mags de l’economia submergida, als encobridors de capitals evadits, requereix més dedicació. Per contra, congelar i retenir un percentatge als jubilats i empleats amb nòmina controlada és qüestió de prémer dues tecles i assignar una quantitat. A aquests innocents de la crisi, se’ls requereix a primera línia d’immediat, a la trinxera de combat, quan no en són els responsables. Vet aquí les línies mestres per a subsanar l’economia malmesa per una crisi galopant i camuflada oficialment més d’un any. Els salvadors de l’hecatombe col•lectiva seran víctimes d’una segona crisi individual?
Un esforç de solidaritat amb reducció de beneficis i pujada d’impostos sobre rèdits de capital o el patrimoni, no és equivalent, ni comparable, a la reducció d’un salari mensual mileurista. Renunciar per contribuir al dèficit nacional amb els excedents és una aportació obligatòria o sacrifici? Privar-se d’un bé superflu i sobrer no suposa un esforç titànic en un país que supera els quatre milions i mig de parats. La timidesa i covardia d’una reforma fiscal seriosa serà la causa d’una endèmia social llarga, si tota la recuperació ha de sortir de la reestructuració laboral. Mentre el ciutadà no vegi l’exemplaritat en els seus líders del govern amb retallades contundents a les fortunes descontrolades de la nació, a les rendes dels beneficis indecents, no donarà credibilitat a les mesures impositives com una solució viable i efectiva per sortir del pou a mig termini. Quan s’incorporaran tots al gremi de la tisorada per tirar del carro? Tots naveguem, uns en creuer i altres en piragua. Depèn dels patrons evitar la rebel•lió dels mariners més vulnerables a bord i arribar a port sans i estalvis, més tard o més aviat.
Ramon Mas Sanglas – 22/5/2010