Compartir solucions de la Diagonal de Bcn

Comença la consulta popular –plebiscit per a altres- sobre el futur de l’avinguda Diagonal de Barcelona i les possibles reformes per millorar la viabilitat circulatòria. Tècnics i polítics municipals ofereixen dues opcions específiques –que no entro a valorar- i deixen un tercer plantejament (opció C) sense desvetllar els detalls, per aquells descontents o disconformes amb les propostes A i B.
Com a observador i català no resident a la ciutat –sense dret a vot, per tant- m’atreveixo a opinar perquè em sento atret per les meravelles d’aquesta Barcelona que vol canviar i fer-se més suportable, menys contaminant i sorollosa. Des dels anys 70 – quan hi vivia- , fins ara, ha fet un tomb estructural impensable aleshores, gràcies a les olimpíades del 92, principalment. Fa quaranta anys aparcar al nucli urbà no era cap problema greu perquè la capacitat circulatòria permetia certa fluïdesa i els accessos des de l’exterior no comportaven embussos malgrat l’absència de les rondes de circumval•lació. És aquí on vull centrar la meva reflexió.
L’ajuntament barceloní s’ha fet exclusivament seu el problema de la saturació de la ciutat, quan gran part del problema li ve de fora. Els milers de cotxes procedents de les ciutats veïnes o llunyanes que passen o s’hi queden, perquè no tenen alternatives de comunicació de transport públic, envaeixen unes calçades i espais de pàrquing que podrien alliberar-se fàcilment. Suprimir, canviar de lloc o reduir les vies de trànsit rodat en benefici dels vianants, solucionem poca cosa. Necessitem zones noves per descongestionar l’excés de cotxes privats que cal aturar i aparcar a les entrades de la capital de cada punt cardinal. Només amb uns grans estacionaments públics –amb un preu raonable per tiquet o targeta - s’aturarà el tsunami de vehicles que inunden la ciutat cada dia. A partir d’aquí, amb una interconnectivitat de la xarxa pública –tramvia, metro o autobús- , el ciutadà rebrà a canvi més rapidesa, estalvi i menys estrès. El barceloní ho agrairà amb més places disponibles de pàrquing a prop de casa, menys sorolls urbans i més carrils lliures per al transport públic que millorà en celeritat.
L’objectiu principal d’una remodelació viària no ha de ser l’estètica de la Diagonal sinó eliminar circulació de vehicles particulars i fer la ciutat més humana envers el comerç, més sana, més descongestionada. És un engany pretendre absorbir la mateixa densitat de trànsit amb vies alternatives. Quan un recipient està ple vessa el contingut si no s’eixamplen els límits o la capacitat. No es pot alliberar una avinguda i saturar o bloquejar altres carrers secundaris, sense aplicar la solució límit, insòlita, impopular o dissuasòria de Londres: pagar una taxa diària per entrar al nucli urbà. No insinuo res, senyors regidors. És un lapsus.
Polítics i tècnics, els catalans de la perifèria barcelonesa també ens agradaria dir la nostra, sense votar. Som entusiastes de la cultura urbana – a més de la rural i paisatgística- i no voldríem trobar tants obstacles per visitar-vos i deixar unes inversions als comerços i restaurants. Ara estem vivint una experiència paral•lela a la solució proposada. Els viatgers de Rodalies 3 i 4 hem de baixar a Sant Andreu Arenal, com si fos el final del nostre trajecte en cotxe des de Manresa o Vic. No resulta tan angoixós fer la resta del camí en transport públic, si és expedit, còmode i freqüent. És la vostra assignatura pendent més urgent de la comunicació metropolitana abans que invertir una fortuna en la Diagonal: crear tres grans estacionaments a l’extraradi urbà (Sant Andreu-Fòrum, zona Universitària de la Diagonal, zona Franca-Hospitalet, com exemples) i millorar la connectivitat d’aquests punts amb la xarxa pública. Aquestes serien dues grans prioritats, més econòmiques, ràpides i compatibles en època de crisi, crec. Espero no quedar-me sol a l’hora de compartir solucions que afecten a molts catalans que visiten la capital catalana o hi treballen, però, viuen fora i s’hi desplacen diàriament.
Ramon Mas Sanglas – 9/5/2010