El capitalisme una vegada més

Després de negar la crisi més d’un any el president del govern ha estat víctima de la seva negació decretant mesures de forma unilateral, precipitada, imposada, impopular i injusta. Tots els adjectius són pocs per qualificar la magnitud de la decisió, però, imprescindible fa mesos. No és cap paradoxa. Ha fallat el com fer-ho i la selecció dels destinataris. El pas del senyor Zapatero per la presidència europea ha obligat fer els deures urgentment amb data de caducitat. Des de fora li ha arribat l’ultimàtum –via USA - d’aturar la deriva del país i el desprestigi dels conciutadans europeus. No ha tingut temps de reaccionar amb alternatives més racionals –l’oposició també n’encerta alguna- i ha tirat pel dret, per fer quadrar els comptes demostrables als ulls financers comunitaris, triant les víctimes segures i més fàcils: els pensionistes i els funcionaris. Una victòria més del capitalisme. Les rebaixes salarials dels polítics són l’excusa per tapar l’opressió dels més deprimits socialment i com a descàrrec de consciència. El govern tenia temps, sobradament, per fer front al terrabastall del dèficit espanyol amb una reforma financera i fiscal sensata, però l’ambició del poder no li permetia carregar-se els seus mecenes de la banca, protectors del partidisme polític. Les reestructuracions ministerials, peces innovadores del seu programa electoral intocable, -per supèrflues que siguin- , serien rendibles només a llarg termini. No li és permès dilatar més dies. El funcionariat, l’empleat públic i el jubilat han estat la diana més directa per recaptar amb seguretat uns ingressos infalibles i ràpids, -surten de la mateixa font estatal o autonòmica- sense tenir que perseguir capitals camuflats i economies soterrades difícils de traduir en liquiditat immediata.

La ideologia fictícia d’un partit anomenat esquerrà i social acaba de carregar-se un pacte de conciliació amb els sindicats. La moderació i la renúncia dels treballadors a la pujada salarial durant un any –només un mòdic 0,3%- no ha servit d’exemple al govern i a la patronal. Volen que tots els plats trencats pels especuladors causants de la crisi i el daltabaix financer se’ls carregui íntegrament els més indefensos i amb menys recursos per segona vegada. És el nucli de la pluja de crítiques que li ha caigut a tot el gabinet econòmic que ara intenta modular i racionalitzar amb proporcionalitats. No és suficient per lliurar-se d’una vaga de funcionaris que pot anar a més amb una parada general del país, de dubtosa utilitat.
El tret de sortida antidèficit –malgrat que desviat- donat per Espanya, ha tingut un ressò immediat a Portugal, Regne Unit i França entre d’altres. En aquests països i, curiosament en mans de polítiques conservadores, s’han mostrat molt més curosos i cautes en les retallades socials. Portugal té el doble mèrit per haver pactat amb l’oposició socialista. L’endeutament extremat de Grècia i les mesures dràstiques del govern grec a la deriva –ha estat, possiblement- la força mimètica que ha arrossegat i obligat als nostres governants a ser tan categòrics. Esperem saber-ne tots els detalls de l’impacte econòmic que suposarà per a les famílies mentre duri el malson de les retallades i les congelacions, a més de l’augment de l’IVA. Serà realment i només una resposta excepcional fins el 2012 per reemprendre el compromís social?
La reflexió pausada -a imitació dels col•legues europeus- , i pel bé de les sigles que ostenta el socialisme espanyol, urgeix que brolli una complementarietat important d’ingressos per cobrir el dèficit nacional. Les administracions centrals, autonòmiques i locals es poden aprimar amb menys càrrecs, diputats i regidors, amb uns topalls de salaris màxims. Seria la millor pedagogia per conquerir la confiança perduda en els polítics. Però, el tema estrella pendent és la reforma fiscal decidida per controlar les fortunes evadides del tribut i fer aflorar l’economia submergida que empobreixen les arques públiques. Mentre el país tingui en la trinxera de la crisi als aturats, als pensionistes i vídues amb quotes de subsidi i als milers de dependents socials fent cua d’espera, el govern no farà justícia al poble i el capitalisme seguirà imperant i oprimint la classe més necessitada de la qual viuen sense miraments.
Ramon Mas Sanglas -15/5/2010
.