Després de tres tandes de consultes municipals arreu de Catalunya sobre la independència i la votació sobre la renovació de la Diagonal barcelonesa, tenim unes dades sociomètriques crítiques sobre les opcions plantejades i la participació. Novament l’abstencionisme ha estat el guanyador. Una mitjana del 25% de concurrència en les primeres i un 12% en la proposta reformista de Bcn fa pensar en quelcom més greu que simples punxades democràtiques. Què li passa al nostre sistema consultiu popular? Qüestionem el desinterès global, no les opcions a favor o en contra de les preguntes. On estan les causes o l’eix del mal? En la poca transcendència dels temes, la mecànica consultiva o en les persones convocants que inviten al rebuig sistemàtic?L’analítica sociològica que escodrinya tots els racons té moltes incògnites sobre el passotisme participatiu. Falta de credibilitat i transparència dels polítics: de què servirà si prioritzen els seus interessos per damunt de tot? Ineficàcia i mal plantejament tècnic: existeixen altres alternatives més viables i faran el què voldran. Raons econòmiques: ara no toca, els ciutadans tenen necessitats més urgents. Falta de rigor i control en les consultes: són manipulables, insegures i poc explicades. Tenen un valor escàs o nul perquè no són oficials i vinculants. En definitiva, l’al•lèrgia al compromís troba excuses, més que justificades, per no acostar-nos a les urnes, ni des de casa, mitjançant el vot electrònic, de discutible seguretat o inviolabilitat. La cultura del vot, lligada a la responsabilitat, és un dels punts febles de la nostra democràcia. La pedagogia dels polítics al respecte sembla fracassada fa temps. Només els fets i els bons exemples convencen, l’antítesi de la corrupció.
Si la desafecció al partidisme o el tema tabú del separatisme són raons majoritàries i convincents per desentendre’ns de la consulta, què ha passat amb el 88% de barcelonins que han donat l’esquena als seus governants locals? La controvèrsia està servida si fem comparatives. El 12% dels votants barcelonins enfront d’un 25% en la moguda independentista -titllat de resultat ridícul, tot i comptant amb uns mitjans precaris- , no té parangó. El moviment catalanista no ha tingut cap recolzament polític oficial –a excepció d’ERC-, ni recursos tècnics (només voluntariat), informatius i econòmics (la Diagonal ha invertit tres milions d’euros). Extrapolant les dades a tot el país, els maliciosos anteposen l’interès dels catalans per la segregació nacionalista (el 95% dels participants hi va votar a favor). Deducció il•lògica i fal•laç. Només ho sabrem, posats a fer paral•lelismes, quan la capital accepti ser preguntada què en pensa d’una nació catalana, en una quarta fase consultiva, malgrat les condicions informatives molt inferiors respecte la Diagonal.
Atès que la desconfiança és el comú denominador davant d’un vot no determinant, es fa imprescindible canviar els valors i els principis democràtics. Han de passar per sobre dels poders polítics qüestionats. Menys estratègies i oportunismes si no volem llençar per la borda la poca credibilitat popular en hores baixes, pels efectes nefastos de la crisi i les darreres mesures econòmiques pal•liatives, tan restrictives com de dubtosa equitat. Per governar bé cal energia i coratge en prendre les decisions, però, sobre la base de l’honradesa personal, la justícia i millor amb el consens parlamentari majoritari.
Ramon Mas Sanglas – 17/10/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada