La llengua catalana molesta als polítics?

Un Estat plurilingüe i plurinacional és conflictiu per naturalesa? La raó més sensata i neutral el valora com una suma de riquesa i valors. Algunes ments polítiques del nostre país, però, interpreten la pluralitat cultural com un estigma perillós tendent a la segregació que cal frenar per defensar la unitat. El català és la pedra angular de moltes patacades actuals –records de cicatrius mal curades d’antuvi- que xoca frontalment amb la diversitat autonòmica. Manen uns poders fàctics que encara pul•lulen com a fantasmes d’un passat no superat. Quan els nostres avis i pares expliquen les repressions de la llengua catalana a l’escola i en llocs públics durant la postguerra, no ens imaginem que encara succeeixi, diplomàticament, en àmbits polítics rellevants actuals. Presumim d’un país democràtic quan persones que ostenten alts càrrecs ofeguen la llibertat lingüística. És viva la marginalitat de les llengües cooficials amb la castellana reconegudes en la Constitució. En tenim sobrades mostres.
Europarlamentaris catalans de CiU, ERC i ICV han tingut que plantar cara al govern espanyol per incomplir la normativa europea de contestar en català les cartes que reben en aquest idioma. Només tres institucions, de les set compromeses, compleixen, i de manera poc satisfactòria. No estranya aquesta al•lèrgia, quan en el mateix Senat espanyol ha calgut la instància de 34 senadors –cap del PSOE ni del PP- perquè s’implanti en la Cambra l´ús habitual de les llengües cooficials de l’Estat a més de les seves respectives autonomies. L’aprovació va requerir la fermesa del president per imposar silenci i respecte moltes vegades als detractors de la cooficialitat. Coneixem sobradament les ideologies i l’argumentació dels resistents. La darrera mostra d’oposició lingüística ha estat el bloqueig a la reforma de la LOGSE que el ministre del sector ha intentat fer–de forma consensuada i nacional- amb el Pacte d’Estat per a l’Educació. El Partit Popular ha fet del castellà la bandera única, exigint-la com a llengua vehicular arreu d’Espanya. Ha fet oïda sorda a l’article tercer de la Constitució que explicita la paritat del coneixement de dues llengües, -quan es doni el cas- a nivell oral i escrit al finalitzar l’ensenyament obligatori. Com es vol impulsar i conservar una llengua regional pròpia si no és vehicular mitjançant l’escola? Una minoria de fora no pot imposar ni dividir un grup majoritari autòcton, i menys quan en surt beneficiada gràcies a l’atenció individualitzada del reforç que rep per evitar tota hipotètica discriminació. La intencionalitat del rebuig és clarament política, una vegada més, signe de la immaduresa democràtica o enyorament.
Què en podem deduir del lema: “El PP no permetrà que el català sigui la llengua vehicular a l’escola”, va afirmar la líder del partit a Catalunya. Fins on arriba l’estimació a la pròpia terra? Defensar una cultura diferencial no és cap segregació ni ruptura. La mateixa UE ha aplaudit les excel•lències i fruits de la immersió lingüística catalana després de trenta anys d’aplicació positiva, que els infants agraeixen sense cap trauma. Els incrèduls visiteu –per exemple- les escoles del Raval de Barcelona (barri de Ciutat Vella) o l’escola Sínia de Vic, que acull alumnes de 22 ètnies diferents, i ara tots parlen català. Només ments adultes retorçades o malaltisses anteposen els interessos personals polítics a la realitat plural.
El cas més flagrant de tal evidència és l’Estatut català encallat en el Tribunal Constitucional. Legitimitats d’aquesta institució a part, una raó de la denúncia feta pel partit conservador espanyol és per la defensa i prioritat de la llengua catalana que dóna la Carta Magna a nivell escolar i social, sense excloure la castellana. Per què fa nosa la identitat singular d’una comunitat amb llengua diferent? La por a la divisió del país o l’enveja cultural no són justificants per exigir la uniformitat estatal. Si un francès o un anglès defensen la seva llengua, qui defensarà el català i com? No temeu per la salut del castellà, polítics. La premsa quotidiana arreu del territori, més de 30 canals de televisió i la parla habitual al carrer són plenes garanties de pervivència. No podem dir el mateix del català en condicions d’inferioritat. Els sentiments de la pàtria nativa s’han de compaginar amb la cultura del lloc on vius, començant per la parla local, si s’entén la integració com una necessitat de convivència pacífica i estable.
Ramon Mas Sanglas – 8/5/2010