Els pobres drets dels pobres pensionistes

Al Pacte de Toledo li ha sortit molts padrins i contrincants, potencialment experts en la matèria. Si fins ara no havien dit ni piu, què estarà fent tan malament la comissió històrica encarregada de revisar les pensions? Tanta moguda ja ha aixecat suspicàcies. Em refereixo al conegut Grup dels 100 experts, que amaga tot un reguitzell d’entitats del món financer i bancari del país, interessades en compartir el pastís de la Seguretat Social en forma de pensions privades. La història no és nova. En cada època de crisi ha sorgit el fantasma de la bancarrota de les prestacions socials, dirigit per uns suposats savis finançats pel capitalisme, amb la pretensió d’imposar els càlculs sobre tota la vida laboral.
El govern sap perfectament que és un boicot camuflat a les seves previsions i paràmetres en vies de renovació, que els polítics i comissionats intenten fer amb el màxim rigor i consens entre les formacions polítiques i els sindicats. El joc brut de tercers faran més difícil la negociació. Sabran desempallegar-se d’unes propostes alarmistes i falses o seran víctimes d’aquests cants de sirena? No és cap secret que els partits reben subvencions d’entitats bancàries particulars. L’opinió pública té dret a conèixer tota la veritat amagada en aquests entramats capitalistes. Els actuals pensionistes –ja víctimes de la congelació salarial- i els futurs clients, han de saber amb tots els ets i uts què es cou amb els nostres impostos i cotitzacions de tants anys d’aportació. L’allargament de l’edat de jubilació, l’ampliació del període total cotitzat i dels anys per calcular les bases de mitjana, són elements d’empobriment i d’involució del sistema. Si fes falta un aprimament real de les jubilacions seria a posteriori d’una reforma fiscal en profunditat, -sense demanar la bona voluntat i permís dels rics i especuladors, autors principals de la crisi- i la retallada d’institucions administratives centrals i autonòmiques supèrflues. Haurem d’esperar la benvolença de la dreta i les seves solucions promeses?
Els empresaris es queixen de l’elevat cost del treballador a la Seguretat Social. Ningú nega que la seva aportació a l’arca de l’Estat és substanciosa, però, no sempre proporcional als beneficis generats. Amb la nova reforma laboral han rebut per llei unes contemplacions molt avantatjoses en contractació i acomiadaments, motiu de la ira sindical del 29-S. Veurem aviat els fruits amb un descens de parats? Si l’obrer mortificat en la vida laboral ha de ser víctima novament com a jubilat, ¿quin sentit té cotitzar a l’erari públic tota una vida? Menció especial d’aquest victimisme –digne de consideració legal- són els milers de treballadors majors de 50 anys, sense feina i subsidi d’atur, després de cotitzar 35 anys o més. Què en serà de la seva pensió amb la reforma?
La difícil cruïlla que travessa Espanya en totes les comparatives europees d’atur i les perspectives demogràfiques del futur imposa el canvi del sistema retributiu del pensionista, però, proporcionat a la riquesa empresarial i a la aportació individual. Les descompensacions són origen d’injustícies, afebliment social i més pobresa. Aquest dret no treu la llibertat de crear nous mètodes privats d’inversió o d’estalvi envers la jubilació, sense caràcter impositiu i obligatori.
Ramon Mas Sanglas – 11/10/2010