Trilogia de conceptes que solapen decisions i fets. La imposició d’unes lleis laborals que no encaixen en una majoria ciutadana és el motiu central del rebuig social. No són obra –amb més o menys consens- d’uns polítics que vam votar? Han canviat les circumstàncies, les persones o els interessos? Tres ingredients que es couen en fogons diferents, amb el comú denominador del repartiment del poder i el benestar a nivell europeu i nacional, amb les conseqüents víctimes per les escletxes d’un sistema global cada dia més expansiu, exigent i restrictiu per a les economies individuals i familiars.L’estómac no admet raons ni vagues. És un luxe fer vaga quan el pa no arriba a taula, o per contra, una necessitat vital el fer-la per exigir que no me’l treguin de la boca? L’emigració n’és l’exemple més palpable fins l’extrem de jugar-se la vida per combatre la fam. El món civilitzat occidental està marcant rècords d’extremismes. Les vagues sistemàtiques són eines imprescindibles i útils per reajustar l’equilibri social dels béns i el treball? La competitivitat ferotge entre obrers i empresaris faran del ser humà un mercadeig permanent si no es regula amb el diàleg i la sensatesa. Els països emergents estan ocupant places productives en el mercat mundial que eren monopoli europeu. La robotització està eliminant mà d’obra barata que agreuja el flagell de l’atur. Les reformes laborals han pres un rumb diferent del segle passat que els sindicats han d’actualitzar, sense perdre el rigor de l’equitat entre la productivitat, els beneficis i la inversió pública dels impostos. No es pot focalitzar la relació laboral des de l’àmbit estrictament nacional ni sota la bipolarització del govern de torn i el món reivindicatiu sindical històric.
Si tenim els polítics votats que ens mereixem, per què se’ns posen d’esquena davant del clam popular d’una vaga generalitzada? Estem en un carreró sense sortida a causa de la crisi i les exigències comunitàries. Així justifiquen la manca d’alternatives. Siguem sincers. Tot govern és víctima del capitalisme que el subvenciona i alimenta sota les sigles del partidisme, sigui del color que sigui. La decisió legislativa laboral no té marxa enrere per imperatiu parlamentari. Ni rectificació, ni paralització dels plans legislatius pendents i urgents, com les pensions, que cal modificar a mig i llarg termini, per fer viables i sostenibles els recursos nacionals amb una població més envellida. Però, treballar més anys amb un índex d’atur juvenil del 40 per cent, quina lògica té? La flexibilitat transversal ha de ser l’eix que combini els dos paràmetres: creació de treball i rendibilitat econòmica per al sistema pensionista.
Falla el sistema electoral? Ens calen mandataris idonis més lliures per dirigir el país al marge de les ideologies partidistes de sempre? La mecànica electoral arcaica ens converteix en titelles del seu poder en l’esfera estatal, autonòmica i local. Molts voldrien aconseguir la pastanaga llaminera, però, només és abastable pels de sempre, com a governants o a l’oposició, perquè el mecanisme electoral ens té presoners. És la pitjor desafecció que alimenta l’apatia envers el vot en blanc i l’abstencionisme. La rutina d’una campanya electoral anodina i competitiva amb promeses fonedisses, amb personatges repetitius, no és cap al•licient per despertar la participació i l’interès per fer país amb noves il•lusions. La crisi de dirigents amb valors de servei comporta empobriment de capacitació governamental. Mentre el poble no sigui plenament sobirà i estigui supeditat a unes estructures rígides de funcionament, la democràcia tindrà un sentit poc realista. Necessitem una reforma prèvia dels reformadors? Aquestes febleses són les arrels que indueixen el descontentament social i encarnen les vagues quan s’eleven al màxim potencial. Si la base electoral no trontolla i s’adequa als temps confiarem en les directrius dels millors polítics que sabran legislar sàviament per evitar esquerdes laborals i disturbis. Només amb l’honradesa del poder –cada dia més escassa- no perdrem l’horitzó de vista, entre tots i democràticament.
Ramon Mas Sanglas – 2/10/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada