Els vots es guanyen, no es compren

El guanyador absolut de les properes eleccions serà l’abstencionisme, incrementat amb el vot en blanc. Realitat que posa en entredit la solidesa democràtica del país. La nit electoral tots els partits lamentaran, una vegada més, la baixa participació amb el propòsit d’estudiar el fenomen. Paradoxalment, -i en plena crisi econòmica- hauran invertit 26 milions d’euros per combatre’l. D’on sortiran aquests diners i com revertirà la seva hipotètica eficàcia?
L’allunyament de les urnes rau en la desafecció crònica al procés electoral tancat i als polítics malèvols. La degeneració progressiva del sistema ha fomentat el passotisme i la repulsió social envers la figura del mal governant que eclipsa el bo. Només convencen els fets positius comprovats. Molts aspirants parlamentaris –repetitius- , estan obsessionats per revalidar el poder, no servir. La pedagogia verbal que intenten fer és vana, perquè no va acompanyada globalment de l’exemple i la proximitat, bases de la confiança. No gosen conviure amb la ciutadania el dia a dia. Necessiten d’un cotxe blindat i guardaespatlles privats per protegir la seva seguretat. De què temen? El polític de veïnatge porta els fills a l’escola concertada o pública catalanes, perquè hi creuen i la defensen. Un polític no és un superman ni un ésser galàctic que no pugui anar en transport públic entre els conciutadans, que li paguen cada mensualitat generosament. Si no frueix de la seva relació, com pot percebre de prop els seus problemes i debatre’ls en la Cambra? Aquesta és l’única campanya electoral realista durant quatre anys. No els eslògans pidolaires de compromís de quinze dies per fer la guitza al contrincant i superar les estadístiques sobre la intenció del votant. Estalvieu-vos la paperassa que omplirà les bústies de les llars endebades.
El poble busca els millors servidors i gestors dels nostres impostos, no el partit més poderós. La campanya més potent no pot comprar la confiança dels electors sense transparència i exemplaritat. Les llistes tancades de candidats no convencen tothom. Per què tanta resistència partidista a un canvi de model? Les paperetes de les meses, haurien ser substituïdes per noms de persones lliures i competents enlloc d’uns llistats d’interessos nominals programats prèviament.
L’ abstencionista i el votant en blanc proclamen la defunció del polític d’aparador i etiqueta. Exigeixen un polític de nova generació, a peu de carrer, disposat arromangar-se i a retirar-se quan hagi fet la feina sense premis vitalicis. Que posposa les exhibicions sumptuàries a les necessitats socials del poble o barri. No vulgueu comprar el silenci de l’adversari ni pagar les errades greus de govern amb el vot resignat del continuisme a falta de millors alternatives. Guanyeu-vos la credibilitat del país amb noves reformes estructurals i actitudinals de comportament. Són les úniques armes combatives contra els indecisos i la captació de nous adeptes per convicció, no conformisme. És la panacea segura de la participació, sense cap pluja de milions. La campanya més pomposa pot ser la més contraproduent, a més d’injusta amb els col•legues més humils i sensats. Catalunya no és USA, sinó un país amb més de mig milió de parats.
Ramon Mas Sanglas – 18/10/2010