Loteria política del 28-N

Els catalans majors de 18 anys tenim reservat el nostre dècim intransferible i gratuït, si el volem jugar. La qüestió és triar amb encert perquè la grossa del país recaigui en un bon govern. El bombo de les candidatures sortejades està en mans dels apostant, els electors. Vet aquí un paradigma de les limitacions democràtiques: no votarem persones, sinó llistes tancades. Els mateixos partits s’encarreguen del repartiment dels premis petits entre ells, les participacions. Al 2014 podrem estrenar nova llei electoral per votar també persones individualment i no solament coalicions?
Quedaran incògnites del sorteig per desvelar si la grossa no recau majoritàriament en un sol partit. Aleshores els pactismes podran fer compartir la fortuna amb premis secundaris, a desgrat d’alguns, per l’aigualiment de programes i promeses. Hem viscut dues experiències governamentals mixtes, desencís per a molts, que diran adéu a les urnes o votaran en blanc.
La pedagogia i la inversió publicitària per captar vots indecisos sembla contradictori –per no dir ofensiu- atesos alguns procediments polítics viscuts, font de desafecció i allunyament. La llibertat democràtica de no exercir el dret electoral –amb l’abstencionisme- té moltes connotacions, que no entro a considerar, estigmatitzada per l’apatia i la frustració. Em quedo amb el valor molt significatiu del vot en blanc que molts més optarien, si tingués una repercussió viva i directa sobre els resultats. El ciutadà està mancat d’informació al respecte, que la junta electoral, els mitjans escrits i televisius haurien de facilitar. Els polítics no en faran ressò d’aquesta eina de rebuig, evidentment. Qui en fa ús és per convenciment i esperança de canviar el sistema. Vol ser demòcrata, però, el producte és poc atractiu o l’oferta insuficient.
El vot en blanc, és dir no, a tota proposta per falta de garanties objectives, sense discriminació de dretes i esquerres. No li convenç el missatge ni les persones desconegudes que s’emparen en les candidatures. Vota en blanc qui no aposta ni pels menys dolents i renuncia al premi de consolació. No obstant, la seva participació democràtica hauria de restar els escons proporcionals al percentatge d’aquests votants. Falla també el modus operandi o físic d’aquesta modalitat de vot que no s’explica mai. No és una votació activa dipositar a l’urna un sobre buit, sense papereta. L’acte material d’introduir un paper en blanc d’idèntic format als restants –que hauria d’estar en totes les meses electorals, per llei- , és una forma identificativa tangible del vot visualitzat en el recompte i diferent del nul.
Si la mitjana de participació no arribés al 50%, perquè la grossa se l’emporta l’abstencionisme i els apostants pel vot blanc, els diputats afortunats, ¿amb quina moral representativa governaran? Fer una segona ronda electoral per manca de majoria participativa hauria de ser una norma legislativa. En resum, anar a votar i ser votat no és cap joc d’atzar. És un acte decisiu de responsabilitat que té una validesa de quatre anys.
Ramon Mas Sanglas – 9/10-2010