Eleccions de la crisi, no del sobiranisme

A cinquanta-quatre dies per a les eleccions del 28-N comença el compte enrere amb la dissolució de la Cambra parlamentària. Tot i que la campanya oficial són els quinze precedents, fa mesos que els actors han apujat el teló i assagen escenes diverses, no sempre divertides. El baròmetre electoral de les enquestes ja han sentenciat una bipolaritat nítida: CiU amb una majoria que ratlla l’absoluta i un descens fulminant del PSC. Les engrunes restants de l’arc parlamentari se les repartiran els restants grups amb alguna nova cara independentista.
La història pendular és com una llei física, també en política. Després de la darrera crisi socialista del segle XX la dreta espanyola va remuntar l’economia malmesa. Catalunya s’hi va afegir amb pactes puntuals i favorables. La crisi actual – de caire mundial- i amb peculiaritats immobiliàries nacionals, en mans d’uns governants suposadament d’esquerres, han buidat les arques públiques amb més inversions del compte. L’atur galopant no s’ha frenat perquè les empreses han fet fallida, sense alternatives financeres. El capitalisme, sempre més procliu i proper a l’empresariat –tradicionalment de dretes- té l’esperança del canvi polític amb un govern convergent fort. Però, els ciutadans i treballadors són del mateix parer? La prioritat laboral s’anteposarà al plantejament seriós d’una secessió del país o poden ser compatibles? El dret a decidir sobre aquest futur hipotètic en un referèndum oficial és la segona gran incògnita que amaga l’aspirant convergent a la Generalitat . El votant té dret a saber-ho. No és cap agosarament definir obertament la relació catalana amb la resta d’Espanya i a la inversa. El mal formulat problema català –que arrosseguem des del 1714- ha de veure la llum amb una nova reforma fiscal autonòmica, perquè Catalunya torni a ser pionera i motor inversor. Gestionar els propis recursos no exigeix per definició la independència. Prou barreres constitucionals. Si cal reformar l’estat de les autonomies posem-nos-hi amb fermesa.
Les eleccions de la crisi i de l’atur posposaran temes secundaris. Un tercer tripartit sembla irrepetible vista la descapitalització del país, malgrat la política –desencertada- de la pujada d’impostos i la retallada de salaris. Només amb nova inversió empresarial serà efectiva la reforma laboral tan feble. Esperem que el fantasma real de l’abstenció no superi el 50% de l’electorat. Una majoria absoluta en aquestes condicions no seria gens representativa moralment, encara que legal i legítima. Seran unes eleccions combatives amb el segell de la desafecció i la corrupció política que decantaran moltes balances. Únicament amb una nova llei electoral –reprovada pels interessos territorials dels dos partits majoritaris- hauria engrescat nous candidats a les urnes gràcies a les llistes obertes. Si la maduresa informativa s’imposa en aquesta cursa, -els polítics de sempre- , podran retocar unes imatges molt deteriorades, si anteposen el servei i les mesures d’austeritat personal i estructural, per donar exemple i contribuir més a la recuperació.

Ramon Mas Sanglas – 5/10/2010