Vic, més difícil aparcar sense pagar

La senyora crisi n’és la culpable –una vegada més- com a recurs directe i refugi fàcil? El mal endèmic de les grans ciutats o dels nuclis cèntrics urbans per aparcar s’ha encomanat. La maquineta recaptatòria dels parquímetres també es va fent mestressa dels carrers perifèrics de Vic, cobrant la nostra estada en el rectangle verd o blau. L’ impost de circulació municipal anual és insuficient o invàlid fora de la població resident? Només amb l’acreditació de veïnatge la hisenda local troba certa compassió relativa.
Busquem l’objectivitat contributiva. Tots entenem que les despeses municipals s’han d’eixugar, però, no a costa d’impostos abusius o poc justificables perjudicant tercers: el comerç i la seva clientela. Quan necessitem aparcament en el nucli urbà –soterrat o exterior- és d’agrair una plaça disponible. No dol tant pagar. A les rodalies o carrers allunyats del centre, però, no té sentit un cobrament per saturació, quan no existeix. Està comprovat que amb la taxa impositiva, aquestes zones estan buides tot el dia, en horari de pagament. S’han volatilitzat els cotxes ocupants fins ara? Ningú està disposat sufragar tota la jornada laboral a raó de 1,45 euros l’hora. Ofèn la butxaca i la racionalitat. Suposo que l’avarícia mai arribarà parcel•lar la zona universitària vigatana i l’entorn de Renfe. Si la intencionalitat municipal és evitar l’estacionament fix dels mateixos per forçar la rotació de vehicles en benefici dels botiguers, la mesura més raonable seria deixar una estona gratuïta –amb el rellotge visible- o pagar simbòlicament 0,50 euros la primera hora i mitja, per exemple. Això és servir al ciutadà i afavorir el consum, per davant de l’afany primordial de la recaptació. Sabem que la capital osonenca és el principal rebost de les poblacions comarcals. Senyors del consistori vigatà, si no voleu fer minvar els guanys –que repercuteixen en els impostos- dels vostres petits empresaris locals, canvieu la política de les zones d’aparcament dels barris. Només els supermercats es freguen les mans amb aquesta mesura. El consens directe és necessari a tot nivell, també entre regidors i usuaris de la via pública. La tossuderia i la via policial no sempre són els millors consellers del diàleg. És llastimós que els incívics aprofitin la situació amb pintades i bloqueig de les màquines expenedores per imposar-s’hi.
De savis és rectificar, com es va fer per controlar l’excés de velocitat en la rondes i entrades a Vic. Les víctimes del radar local sempre eren les mateixes: conductors de pas o treballadors de poblacions veïnes. Era un sistema selectiu per alimentar les arques de la capital, del tot injust. El nou sistema incòmode, però efectiu, dels obstacles de la calçada, no discrimina ningú i estalvia personal de seguretat. No s’arregla tot amb diners i sancions.
Si s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bóta de vinagre, com diu la saviesa popular, per què no ser més benèvols, fins i tot el dissabte, dia de mercat comarcal? L’aprimament del deute públic serà eficaç amb l’exemplaritat i l’aportació de la mateixa administració. No vulgueu foragitar aquells que ajuden millorar-la, amb imposicions desmesurades. Qui tot ho vol, tot ho perd.
Ramon Mas Sanglas – 23/10/2010