Tots som deutors

Gastar més del que tenim és endeutar-nos. Ens fem amos virtuals dels béns amb préstec a canvi del gaudi anticipat. Realitat molt habitual, que sense una perícia administrativa pot esdevenir un desgavell personal o familiar. El món de les finances és un laberint on el deutor perilla quedar-se atrapat, doncs, el perdó no és un constitutiu o virtut d’aquesta religió capitalista. El negoci justifica la seva existència gràcies als interessos del favor. Es confirma sempre la regla, ningú deixa a canvi de res.
El nou govern de la Generalitat ha obert la caixa forta dels catalans. Hi ha trobat uns actius per afrontar les depeses més immediates. Només faltaria. Però, sobretot, un immens forat negre de 40.000 milions d’euros que entre tots hem soscavat tirant de veta del nostre benestar social, educatiu, estructural, sanitari, entre d’altres. No és un deute dels polítics, sinó del poble. Ells són els principals actors com a administradors dels impostos, però, tapar l’esvoranc serà feina de tots. Més de 5.000 euros de mitjana per català, inclosos menors, aturats i pensionistes. Quina proporció correspon segons la renda per càpita? És el cost d’una crisi i fruit dels excessos en època de bonança. La bola segueix creixent. D‘aquí un any s’han de retornar 3.000 milions de bons públics emesos amb el 4,75% d’interès, més les comissions bancàries. Si el calaix és insuficient, deute sobre deute. Mentre l’aixeta del crèdit no s’obri per generar liquiditat engreixarem el cercle viciós. Només faltava la cirereta del pastís: l’abusiu 9,8% d’electricitat.
Com treure’ns el mort de sobre? Les polítiques de dretes advoquen per l’aprimament social, retallades salarials, pujades d’impostos, reajustaments laborals, retard de les jubilacions. Les esquerres són partidàries de reformes fiscals apel•lant les responsabilitats dels culpables del daltabaix econòmic per especuladors i malbaratament del capital públic. No poden pagar justos per pecadors. Nacionalistes i independentistes hi veuen, a més, el mal català de la solidaritat excessiva que cal revisar. Diners que marxen i no retornen. Tres òptiques contraposades que tenim representades en el nou arc parlamentari de Catalunya. La confluència de criteris i actuacions no serà fàcil mentre el desequilibri fiscal ens vingui imposat de fora i no s’ajustin a la realitat demogràfica de l’Estat i de cada territori.
Seguint el fil sobiranista de l’autodeterminació, el govern convergent ha optat per la proposta i estudi assenyat d’una nova fiscalitat o concert econòmic català. Serà el terreny més relliscós d’una gran part de la legislatura. Comptarà amb el beneplàcit majoritari de la ciutadania, però, xocarà frontalment amb la rigidesa de la centralitat estatal i els diputats de l’oposició, que no admeten fissures sobre la unitat com a garantia de la seva raó de ser. Els arguments polítics -encara que constitucionals i discutibles- , ¿tenen prioritat enfront als econòmics i de l’equitat de les balances fiscals que s’incompleixen? Si els nivells de vida són asimètrics en cada regió, els poders adquisitius són variables com el mateix endeutament. La constància en el sacrifici és un hàbit de mal adquirir. Ningú és mesell per naturalesa. Únicament amb el bon exemple dels més benestants és faran menys insuportables les privacions bàsiques dels més necessitats.
Ramon Mas Sanglas – 30/12/2010