Qui fa reformes a casa seva per empitjorar-la? Coneixem la lletra grossa de la nova llei dels futurs pensionistes, que ferirà greument l’estat del benestar actual. No cal esperar res de bo de la lletra petita, que sempre mata. Si el Pacte de Toledo, vigent fins el 2004, va posposar set anys la seva revisió, ¿per què tantes corredisses en època de vaques flaques? L’excusa central de l’envelliment poblacional ja no se la creu ningú. Diguem les coses pel seu nom. L’economia nacional ha de buscar recursos urgents de contenció abans de fer aigües i ser rescatada pels conciutadans europeus, tips de tanta solidaritat. Hem comprovat que la reforma laboral és un apedaçament que no crea nous llocs de treball, i per tant, noves aportacions a l’erari públic. El sistema necessita noves aixetes d’emergència per aturar la sagnia econòmica del país. Només quedava la restricció de la reserva del fons públic de pensions.Coneixem tres grans aixetes pactades i consensuades amb els nostres representants, anomenats agents socials: allargament progressiva de l’edat fins els 67 anys, augment de tres o quatre anys de cotització per cobrar el 100% i el càlcul de mitjana dels últims 25 anys en lloc dels 15 actuals. La nova eixataria li costarà a cada nou pensionista una pèrdua del 20% que aportarà a l’Estat després d’haver cotitzat més anys.
Els qui necessitaven una reforma de veritat s’han quedat despenjats. Les vídues, jubilats amb nòmines inferiors al salari mínim interprofessional i els aturats crònics –víctimes de la crisi i l’especulació- que han cotitzat tota una vida laboral. La lletra menuda de la llei, ¿els dedicarà algun paràgraf per deixar caure alguna petita engruna de les pensions vitalícies i d’or, intocables fins ara?
El temps jutjarà als polítics, l’empresariat i als sindicats signants de l’acord. Davant les emergències no existeixen polítiques de dretes o d’esquerres. Sí, negligències, omissions o desencerts que han forçat tals decisions extremes. ¿Què fan malament alguns governants si col•legues europeus seus se’n surten de la crisi i troben feina pels seus ciutadans? Mentre la reforma fiscal del país sigui un tabú i predominin els interessos del món financer, els polítics faran recaure en els febles la sostenibilitat del país. Si cada cinc anys s’ha de revisar la lletra de la reforma feta, esperem que l’esperit de la justícia social canviï aviat les llacunes greus i a crisi no sigui un refugi permanent de la covardia.
Ramon Mas Sanglas – 5/2/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada