Catalunya no troba el seu model educatiu

Els desitjos disten de les realitats. Cada país intenta trobar les fórmules adients per crear un sistema escolar eficaç. Els models estrangers, com el finlandès, no són extrapolables a casa nostra. La seva latitud i clima, actituds familiars, horaris laborals, inversions educatives, selecció i formació dels docents, interrelació escola família –entre d’altres- , són components diferenciadors del nostre estil històric, familiar, pedagògic i econòmic. Sense capgirar tot el passat –l’experiència és la primera ciència- s’han d’obrir i consolidar camins nous d’adaptació, inversió i formació. Prou d’assajos curriculars de laboratori.
El programa 30 minuts de TV3 (17/4/2011) sobre dos models educatius ben diferents –EUA (Manhattan) i Finlàndia- ens va oferir unes mostres dignes de consideració. Les comparacions no són odioses si el missatge és alentidor i el disseny assequible d’alguna manera. Resumeixo en tres pautes temàtiques el fil conductor del reportatge:
Tipologia del professorat finlandès.- Els filtres per arribar ser mestre i professor són rigorosos. A més de la carrera específica i pràctiques, les avaluacions per part de la direcció, els professors i els mateixos alumnes són permanents. Cada escola forma un equip compromès i flexible alhora. La figura del docent és socialment admirada com un membre de la família. L’autoavaluació interna, més que els controls exteriors, fa que el projecte comú funcioni i el personal no es cremi. El pal de paller o lideratge del centre recau en un director ben format. No hi ha nomenaments per votació del claustre o sistema rotatiu de la direcció. Aquí, ser director no és gratificant per manca de recolzament social i de l’entorn. El sistema finlandès majoritari és públic. No existeix l’etern duel entre concertada i pública, ni temors de privatització.
Horari escolar.- La modalitat de la jornada intensiva dóna a l’escola un caire més familiar. Alumnes i professors mengen plegats i conviuen. Les actituds d’educació fora l’aula no es diferencien dels aspectes més formals dels conceptes i procediments de l’aula. Tot és formació integral. Crida l’atenció la laxitud del temps escolar: a cada 45 minuts de classe li segueix un descans de 15 minuts per preparar l’atenció en benefici de la sessió següent. Els nòrdics tenen comprovat que l’eficiència acadèmica depèn de la disponibilitat i el refresc mental per aprendre, no de la quantitat d’hores seguides. Altrament, la família continua la tasca escolar a les 5 de la tarda quan els pares ja han acabat la jornada laboral. És el vincle amb el professorat que es complementa, a vegades, amb activitats comunes en caps de setmana.
Inversió estatal.- Les inversions en educació són fortes i proporcionals als impostos. Econòmicament estable, el cos docent no té esperit reivindicatiu. És més vocacional perquè tenen la nòmina resolta. Quant més nombrós és el col•lectiu immigrant l’escola disposa de més educadors envers una atenció quasi personalitzada. Saben que invertir en formació i persones és el millor futur del país i la pobresa la causa més propícia del fracàs escolar. No miren prim per fer realitat el seu lema: “cap alumne quedi enrere, que tots siguin com el millor”. És la recepta que prestigia el centre i que molt pocs –menys del 10%- abandonin els estudis. El reforç personal es completa amb l’orientació del futur professional amb un assessor permanent que fa el seguiment acadèmic dels finalistes.
En conclusió, la dedicació a l’ensenyament no és un refugi laboral in extremis. La pedagogia és el seu fort i el com transmetre és la clau didàctica en cada àrea, més que el què. La connectivitat amb el grup no es dóna per pura inèrcia o casualitat sense implicació viva, dintre i fora del recinte. La nostra societat ha perdut la figura del professor educador reconegut. La família, si no s’estima l’escola com a cosa seva, sempre li serà feréstega i la culpable del fill fracassat. Mentre imperi un sistema educatiu de calculadora que ha de quadrar les places mínimes en funció dels recursos econòmics retallats, el país estarà lluny de trobar la fórmula i el disseny educatiu que necessita per fer canviar les estadístiques escolars adverses. Si l’etiqueta del fracàs persisteix (més del 30%, segons l’informe Pisa) no podem optar pel tancament de centres, com el cas de Manhattan. S’han d’explorar els conflictes buscant vies correctores en la formació i optimització de l’equip docent, l’articulació i flexibilitat interna d’horaris i el tracte més directa amb la família com a corresponsable de la comunitat educativa.
Ramon Mas Sanglas – 19/4/2011