Les retallades discriminen l’ensenyament

La LEC –Llei d’Educació de Catalunya- va sepultar la lletra i l’esperit del Pacte per a l’Educació del 2006: la unificació de l’ensenyament públic i concertat conservant idearis propis i titularitats. Un intent fallit d’homologació i que ara intenta treure cap amb signes ben diferents emparats per la crisi, diuen veus sindicals. Les barreres horàries entre els professors dels dos sectors, i per tant, l’analogia salarial real, ha estat una utopia des de sempre. Tanmateix les excel•lències educatives no estan vinculades a unes oposicions ni als centres de pagament. A tot arreu trobem bons professionals i regulars.
La bola de la crisi i d’aprimament s’ha fet massa grossa, fins el col•lapse psicològic i físic del benestar. Ara comença a trontollar l’optimització bàsica del sistema educatiu català. La consellera ha resumit les retallades inversores en tres recursos humans: anulació parcial de la sisena hora, més hores lectives del professorat públic, redistribució de plantilles. El moll de l’os de tot plegat és la segregació dels drets comuns de tot l’alumnat i la desestabilització entre docents. ¿Es castigarà al bon estudiant traient-li oportunitats per ser millor amb una hora lectiva de menys? Les sorpreses de cada centre seran dignes d’un memoràndum si es capgiren interessos o objectius. Sortir una hora abans de l’escola, ¿serà un premi per als fills o un càstig per als pares?
La política educativa en moments restrictius té el gran repte de salvar el fracàs escolar amb menys recursos. És compatible amb el referent finlandès de sempre? Optimitzar el rendiment acadèmic no sempre pressuposa més hores, sinó més eficiència. El departament fa una crida desesperada a l’esforç de tota la societat. Només amb la recuperació dels valors perduts per culpa dels excessos -que amb menys també es pot fer més- , en podrem sortir airosos. No tot s’arregla amb diners. Docents i sindicats, ¿hauran de claudicar una vegada més –com en la reforma laboral i de jubilacions- reduint el personal de la sisena hora, malgrat un increment de 15.000 alumnes nous? Tot té límits. Veus suspicaces i detractors de les privatitzacions auguren un camí de l’equiparació horària –progressivament- entre tot el professorat, però, a l’alça. Escurçar les 24 hores lectives de la concertada fins una mitjana de 21-22 de la pública a secundària. A igual feina i carrera, iguals drets. Les oposicions donen estabilitat i millor jubilació, que no és poc. Retornarà per la porta de la dreta el pacte educatiu de l’esquerra, però, capgirat?
Quins jutges i barems s’aplicaran per triar l’alumnat que necessita o no de la sisena hora gratuïta? La picardia entre bons i dolents està servida, sense deixar de banda els pares interessats en tenir ocupats els fills més hores. Cada centre ha de gaudir de flexibilitat i autonomia per compartir les 175 hores lectives addicionals anuals. Podrien tenir caràcter rotatiu i de penalització per als alumnes que desaprofiten l’oportunitat. Si els pares de la concertada paguen l’hora complementària forçosament, ¿seria delictiu demanar una aportació temporal per tal concepte en l’escola pública? Alternatives no falten. Les propostes del copagament hospitalari són rebutjades frontalment, de moment. ¿Per què els mals estudiants que repeteixen curs per negligència o indisciplina, no copaguen simbòlicament els seus estudis? La imposició pecuniària podria estimular conductes en els fills i la responsabilitat dels pares.
Seria intolerable que el mapa educatiu català es fragmentés per falta d’inversió. L’ensenyament obligatori no pot ser discriminatori segons la Constitució. Les xifres de fracàs per àrees i nivells no ens permet recular més, malgrat la gravetat econòmica. Els passos en fals presos en decisions sanitàries no poden donar-se en les aules. Si el nou curs escolar no comença amb bon peu i bons acords socials pagaran les conseqüències qui menys culpa té del desori dels adults.
Ramon Mas Sanglas – 16/4/2011