Les eleccions municipals de la crisi

Són les de casa per proximitat i coneixença dels aspirants. ¿Volem un bon alcalde per al poble o quedar bé amb el veïnatge? ¿És l’hora de l’objectivitat o del retorn de favors? Coherència amb el programa de la persona més qualificada o el vot útil. Dos grans enemics electorals: la utilitat de la papereta per decantar la balança partidista i les candidatures tancades. És la paradoxa del nostre sistema electoral, sotmès a unes llistes de partit reclutades per amiguisme, que el votant ha d’acatar en bloc. És temerari confiar en polítics desconeguts que utilitzaran el vot delegat en decisions consistorials –en cas de votació nominal- o el col•lectiu, per imposició.
Convivim amb corrupteles nacionals i la manca de cultura de la dimissió per decència. Però, a escala comarcal no ens quedem curts. Quan s’atansen les eleccions afloren denúncies i rebomboris polítics amb regust d’ambició. Potser malpenso i es disputen el lloc per millorar el servei del poble, sense interessos. No esmento cap municipi, només certs tràfics d’influències apareguts en mitjans periodístics. Requalificacions de terrenys industrials o agraris en edificables, expropiacions de finques forestals en benefici de consorcis, compravendes, segregacions o permutes de parcel•les públiques i privades, rectificacions cadastrals, adjudicacions d’obra amb comissions, privilegis o exempcions de pagament per aparcar, etc. Cada lector posi noms, exemples fefaents i tregui conclusions: “Existeix l’ajuntament modèlic?” Aquesta brutícia allunya l’electorat de les urnes i reclama un canvi de perfil. No votem ideologies, sinó programes i persones de fiar, per a un temps limitat i no vitalici, gairebé.
El 22 de maig coincideix al bell mig de les retallades pressupostàries conegudes. Sanitat i educació són i seran les víctimes més innocents. L’administració autonòmica s’ha compromès aprimar-se. Els ajuntaments, ¿no passen penúries econòmiques? Si canvia el color polític apareixeran sorpreses quan s’obri la capsa de trons del dèficit local. Qui vulgui entrar que s’ajusti al nou vestit fet a mida i amb cinturó regulable. L’abundor de regidories respon a èpoques de bonança, no de crisi. L’aprimament té dos vies: menys sou o personal –o tots dos. ¿És congruent la nòmina de 1.500 euros/mes per a un alcalde de dos mil habitants i menys, sense jornada política exclusiva i una segona feina estable? Sona a expolític remunerat, alhora que actiu en sectors privats. ¿Es cobra la dedicació o el càrrec? Cada població és una gran família que ha d’administrar els recursos del contribuent per no crear dèficits anuals acumulables.
El mal crònic dels llistats tancats persisteix en poques democràcies europees, en estat pur. La majoria combinen un model mixt o plenament obert i liberal. Així, el compromís personal adquirit en les urnes no es tergiversa ni s’empastifa amb interessos d’una col•lectivitat anònima i partidista. És la lògica de la promesa compartida amb l’eficiència individual. Els nostres poblets necessiten gestors qualificats, no serfs de partits, capaços de dir no a la seducció del poder. Falla la mecànica oficial, el dret a votar persones –els millors de cada equip- i no candidatures. El nou perfil electoral exigiria els mateixos drets de campanya pública, no en funció del poder econòmic de cada butxaca i partit. Caldria subvencionar aspirants -no coalicions- i crear ajuntaments a la mida de les necessitats poblacionals, sense una rigidesa estàndard. Democràcia municipal és la manera d’ajustar la pròpia autonomia de govern a la peculiaritat local.
Ramon Mas Sanglas – 11/4/2011