Hem perdut la dignitat de la paraula

Parlem molt, massa i se’ns va la credibilitat per la boca. La verborrea del firaire és banal si el producte no convenç. El polític es desacredita en campanya per ser infidel a quant promet i no deixa el càrrec quan no compleix. La contradicció o l’aiguabarreig dels seus pensaments i eslògans ha fet perdre la fe per la feblesa de la paraula. Els contractes d’antuvi, sense papers, l’encaixada de mans, era el signe més sagrat del compromís. Avui, els lligams notarials més estrictes són discutibles i objectes de litigis judicials. La mateixa paraula escrita és violada. Es compra i ven al millor postor sense escrúpols. La culpabilitat es nega amb el silenci o la mentida. Interessos perversos s’acullen a la relativitat ètica. La subjectivitat trepitja la interpretació més objectiva creant el dubte sobre fets evidents. El llenguatge de la falsedat. Ni l’entorn religiós –santuari de la veritat per definició- se n’escapa.
Els polítics tornen al púlpit electoral per convèncer-nos. De què? Que són els millors per al poble i dignes de fiar? No calen pregons als quatre vents. Una campanya en silenci i amb fets seria d’agrair. L’únic predicador convincent és l’exemple. Encara no hem sentit cap alcaldable que proposi la reducció del seu salari i dels regidors d’un 20 o 30 per cent, la disminució de regidories o l’abaixada d’impostos locals. La realitat és la contrària. Quan abasten el govern s’arreglen les seves nòmines, normalment. Les incongruències polítiques dia rere dia, per descoordinació o globus sonda, revolten el ciutadà més asserenat. Les retallades de serveis bàsics i el discurs de la reducció dels impostos als més afavorits tenen la societat catalana perplexa. La pitjor de les desconsideracions és la plena consciència de les proclames i les actuacions governamentals. A cap ciutadà escapa que les picabaralles entre autonomies i l’Estat són lluites del poder econòmic i partidista, emparats i a costa de les necessitats del benestar, educació i sanitat.
Passem a l’escenari sindical. S’acosta l’1 de maig. Seguint la tradició, els líders sindicals faran la crida reivindicativa rutinària al carrer. Justifiquen així el seu paper d’agents socials bons, malgrat la impopularitat per consensuar reformes laborals i de jubilació inapropiades. L’exhibició de pancartes i lemes contra les restriccions als més necessitats s’ha d’acompanyar d’actituds fermes i plantades a temps sense arrugar-se en la Moncloa. No convenceran al treballador que ingressa a l’atur mentre la classe sindical pactista tingui assegurada la subvenció anual del govern interlocutor. La megafonia del primer de maig restarà buida de missatge, una vegada més, si la paraula no va precedida de renúncies sindicals. Desapareixeria l’esperit de la diada sense escridassar al govern? Cal més lògica i eficàcia durant tot l’any.
A la crisi li hem carregat el mort, com si no tingués noms propis. Mentre uns fan el seu agost a costa del difunt, d’altres empenyen el carro amb rodes quadrades per sobreviure. Els intocables del país mai formen part de l’ordre del dia parlamentari. Serà per la majoria numèrica que la classe treballadora sempre està a l’ull de l’huracà quan les arques estatals s’empobreixen i necessiten reforços. Vist el panorama, l’esperança d’uns governants nets, messiànics i menys xerrameques és minsa. Estem travats per un cosit legislatiu que encotilla tot l’entramat social, laboral i electoral. La rebel•lió contra el sistema de finançament i els clams d’autodeterminació, s’ofeguen per la limitació decisòria del poble. Massa veus, massa paraules i poca dignitat –parlamentària- per ser atesos per aquells que poden i no volen.
Ramon Mas Sanglas – 25/4/2011